L’1 de juliol a Beget es va celebrar a Beget la segona edició del Festival de la Bellesa
Tal com deia la invitació, era la festa de la “bellesa amb b, no pas amb v”. Ens hem acostumat a homenatjar la nostra gent gran, cosa molt bona, però potser no celebrem tant la bellesa que hi ha al nostre entorn o dins nostre… I el subtítol encara, tan prometedor com provocador: “La percepció de la bellesa”. Es pot trobar una base comuna en un fet tan personal com la percepció de cadascú?
Els joves del poble que el van organitzar van buscar un lloc que parla de bellesa ell tot sol: el poble de Beget, a l’Alta Garrotxa, amb la seva església romànica. Potser per anar-me preparant per a la jornada, aquesta vegada em va semblar que el circ de muntanyes que tanca el poble “protegia” l’església la qual, al seu torn, “protegeix” la Majestat, una de les icones de l’art romànic del país. I no va ser el romànic només el rerefons de la jornada: en conversa amb en Josep M. Mallarach, que hi participava, el romànic se’m va fer més viu que mai. Em recordava en Josep M. que aquesta arquitectura, lluny de ser les parets nues de pedra que coneixem, eren edificis amb una rica profusió de pintura interior i exterior. Si afegim a aquest escenari el ritu de l’època (misses dominicals que començaven a trenc d’alba i duraven sis hores) ens trobem amb unes maneres de fer no gaire lluny de l’església Ortodoxa. No serà l’única lliçó del dia, vindran més idees i experiències, però per aquesta nova visió del romànic ja paga la pena haver pujat aquí.
La jornada s’estructurà entorn de converses i altres experiències més lúdiques, com ara una passejada guiada per la natura, una exposició fotogràfica, un concert de solistes clàssics o una vetllada de jazz. Em limitaré a comentar els dos esdeveniments més “intel·lectuals” de la diada als quals vaig assistir, que per a mi van ser molt inspiradors. Un va ser el diàleg entre dues dones practicants de la mística: la monja Teresa Forcades (monestir benedictí de Sant Benet de Montserrat) i la Beatriz Calvo, una mística de corrents més amples. És interessant veure com dos impulsos místics d’arrel tan diferent acaben trobant-se en tants aspectes. Més tard ho comento amb la Beatriz i ella respon que, com més ens acostem a Déu, més ens unim tots. Les creences concretes (o com cadascú s’imagina el diví) ens fan diferents, però els valors i les accions que se’n deriven ens poden unir. L’acostament cap a Déu fa desaparèixer diferències accessòries i ens posa a tots en un altre nivell. Respiro i crec que acabo d’escoltar una gran veritat.
A mitja tarda, sota l’ombra dels arbres de la plaça del poble, la fresca ens bressola mentre en Joan Noguer (Universitat de Girona) i l’Esteve Serra (fotògraf independent) ens endinsen en el paisatge i la gent de l’Alta Garrotxa. El professor Noguer, amb quaranta anys de recerca a la zona, ha vist els darrers pastors i llenyataires substituïts pels neo-ruralites, és a dir, aquells que ‘cremats’ de la vida de la ciutat volen una existència més autèntica enmig de la natura. La troben? Els dos ponents mostren clarobscurs en els nous desenvolupaments demogràfics de la zona, i el fotògraf Serra mostra en el seu nou llibre –Caminant per l’Altra Garrotxa– els moments més recents. I tots dos avisen que una cosa és cercar una fantasia i l’altra la realitat que hom es pot trobar. Mirem també el paisatge i el nostre entorn: són “únics” o són “quotidians” (i per tant, quines mirades susciten)? Residents i turistes s’enfronten als inputs d’un entorn “bonic” com el que avui ens acull de manera molt diferent. Està més disposat a defensar els valors del paisatge qui el veu diàriament o qui el veu de tant en tant? Empeny amb més forca la quotidianitat o l’extraordinari a l’hora de defensar la natura? Ens recorda el professor Noguer que els paisatges són viscuts per moltes persones i organitzacions diferents i de vegades es troben pocs, molt pocs valors comuns que empenyin a l’acció.
És mitja tarda i haig de marxar. Mentre passo per la petita carretera que uneix Beget amb Montagut, les idees van col·locant-se al seu lloc i el paisatge que va lliscant hi ajuda. A ell m’adreço: quant vals, preciós paisatge garrotxí? Perquè una idea central ha estat que el valor d’aquesta natura li hem posat nosaltres, la civilització occidental. Per a altres cultures natives d’arreu del món, la natura és innegociable.
Arribo a la plana on visc, amb les seves carreteres, cotxes, polígons industrials i molta gent anant cap aquí o cap allà. En un primer moment tot plegat pesa una mica: és evident que diades com aquesta que acabo de viure et fan més sensible a la importància del nostre entorn quotidià. I els amics de SILENE, amb aquest festival, ens mostren que és precisament en aquest entorn on hem d’anar a buscar la bellesa.
Sobre l´autor
De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.