Quines relacions hi ha entre l’art i la pau? Fins a quin punt els artistes se senten la consciència de la societat? Un pintor–escultor colombià i una cantant catalana n’han parlat amb Ciutat Nova.
De petit, al meu poble, pràcticament hi havia un assassinat cada setmana. Vaig conviure amb la violència durant tota la meva infantesa”. Em remoc lleugerament a l’ample sofà on estem asseguts, procurant que no se’m llegeixi a la cara la incomoditat que em causa aquesta revelació. Qui me la fa és Duván López, colombià d’origen, que viu a Catalunya des de fa dues dècades, una terra on, segons ell, ha pogut créixer i desenvolupar la seva obra artística gràcies a la concòrdia social que –malgrat tot– ell sent.
La infantesa de la María José Callizo va anar per altres camins. Filla de pare aragonès i mare catalana, va néixer i créixer a Girona. Com Duván, també ella va fer les maletes fa vint anys: va marxar cap a Madrid on va trobar el seu lloc professional com a cantant, hi va conèixer el seu marit i hi ha fet la seva família. Els lligams amb Catalunya encara són forts i sovint es desplaça de la llera del Manzanares a la de l’Onyar amb un cop de tren per veure família i amics.
Un tret comú en dues persones ben diferents però apassionades per l’art: la seva gran acollida i la capacitat per compartir la seva experiència. Perquè no es tracta d’una experiència racional i prou: les mou un impuls que t’encomanen molt ràpidament. “La música és la meva passió, és la meva vida”, diu amb senzillesa però amb total convenciment la María José, cosa que rebla en Duván amb altres paraules. Se saben posseïdores d’un gran tresor del qual volen fer participar tothom que els envolta. I aquest do els arribà ja de petits: amb quatre o cinc anys, l’un dibuixava i l’altra cantava. El suport familiar (cosa de vegades gens senzilla per als joves artistes: “de què viuràs, fill?”) i molt treball personal els van acabar de convertir en el que són avui.
Però, com veuen els artistes el seu potencial impacte social? I com veuen l’aportació que poden fer a un món més pacífic i més just? Més enllà de les grans obres que tenim fixades a la retina (els Afusellaments del Dos de Maig, de Goya, o bé el Gernika de Picasso, denunciant els horrors de la guerra) i als timpans (la germanor que inspira la Novena de Beethoven) volem veure com l’art pot ajudar a crear pau.
DE COLÒMBIA A LA GARROTXA: DUVÁN LÓPEZ, ARTISTA PLÀSTIC
En Duván ens rep molt cordialment al seu estudi–taller per a un intercanvi profund i estètic alhora. Obre la conversa dient que “tot artista se sent amb una obligació moral pel do que ha rebut i per tant molts de nosaltres ens sentim responsables del que passa al món: no es tracta només de crear objectes sinó d’afavorir un procés de creació de llibertat”.
D’ell mateix diu que no busca el color pel color o la llum per la llum, sinó que és “un pensador que pinta”. Creu que es pot arribar a l’art per tal de desenvolupar la creativitat pròpia, però també buscant respostes a preguntes profundes. Aleshores és quan l’artista crea un llenguatge per a explicar el que pensa: crea un món a partir de com ell veu la realitat i el comunica a tothom: “la meva obra no és simplement decorativa: jo estic dient coses”. Si no ens ha quedat clar, hi torna: “jo treballo a partir de l’ètica: l’art té molt a veure amb els processos socials de dignificació de la persona”. Aquí, en Duván fa un pont entre creativitat i pau dient que on hi ha violència amb prou feines hi ha creativitat i art. I també rebla l’argument dient que l’art necessita les condicions adequades (econòmiques i socials) per créixer: l’art no pot créixer on no es donen aquestes condicions.
Parlem de Colòmbia, un país que ambdós coneixem i que ha patit i pateix unes estructures d’injustícia que donen lloc a violència. Li pregunto què canvia l’art en tot això, i contesta que l’art no és un efecte sinó també una causa del trauma social: quan a un infant no se li permet expressar la seva creativitat, es reprimeix i aquesta autocensura es transforma ben aviat en ira i aquesta en delicte. Per tant, l’art no ha de ser només un objecte estètic sinó sobretot ètic. “A mi, sortosament, se’m va permetre crear quan jo era un nen”.
Estem d’acord que històricament els artistes sovint han sigut marginats socials i patidors. Han estat, per tant, signes de contradicció ells mateixos. Això va canviar al llarg del segle passat, quan van esdevenir part de l’entramat social i cultural, la qual cosa ha implicat un acostament al poder i de vegades la pèrdua de llibertat que tot artista necessita. La mercantilització de l’art (que és ben poderosa) ha tret un cert nombre de creadors de la precarietat però els ha “comprat l’ànima”.
L’art és espiritual, altrament no és res
Tornant al tema central de l’entrevista, en Duván veu una pugna forta entre l’humà i l’inhumà en els nostres dies: “el bé triomfarà sempre, els humans estem predeterminats cap al bé, però s’ha de ser conscients del moment actual, que és un moment de fractura en el qual s’ha d’afirmar l’humà, tot i el poder que l’inhumà té en els nostres dies”. M’agrada aquesta idea i grato una mica més: “I què fa que l’inhumà agafi més embranzida?”. Ell ho té molt clar: “estem perdent tota la nostra vessant espiritual, perquè el sistema ens l’està buidant. I quan això passa als artistes, malament, perquè l’art és espiritual, altrament no és res”. És per aquesta vessant espiritual que l’art és capaç de potenciar el millor de les persones: “i això només passarà si l’art resisteix al fet de convertir-se en mercaderia: l’artista ha de ser el pensador, aquella persona que és excel·lent perquè busca l’exquisidesa, el compromís i la disciplina”. Per tant, no s’ha d’oblidar mai que l’art pot ser un signe de contradicció “i el procés de canvi que això implica no hauria de ser només tolerat, sinó aplaudit per tota la societat.”
Parlem de l’art en el sentit platònic: allò que és bonic, bo i veritable i que és una de les bases del seu treball. Pregunto si l’art pot despertar tanta gent com cal, tenint clar que a un nivell personal, fins i tot íntim, l’art pot canviar les persones – però ens cal també la quantitat. Tot pensant en “les masses”, diu en Duván que les grans revolucions han mort, perquè s’ha comprovat que la violència no genera canvis reals. La veritable revolució d’avui és fer que l’ésser humà sigui cada cop més humà. L’àmbit personal agafa protagonisme: que una persona es desvetlli depèn sobretot d’ella. “I això costarà molt de temps. És un procés llarg però cadascú ha d’aprendre a desenvolupar la saviesa que porta a dins. I aquest procés és personal, perquè tots som co-creadors potencials”. L’important, al capdavall, és que cadascú arribi al punt de sentir que està col·laborant amb el seu granet de sorra a canviar el món. Que l’art pot moure persones (i per tant col·laborar a construir un món millor) sembla clar: “l’art és signe que es converteix en símbol, aquest es converteix en paraula i la paraula en acció”.
Amb tot, el nostre entrevistat també és conscient que cal ser universal: “quan una massa crítica de persones es desvetlli, sabem que generarà una societat diferent”. I justament hi ha arts que poden afavorir processos més massius: la música, per exemple, permet expressions més col·lectives, de desenes de milers de persones en concerts (davant la pintura, que és molt més personal, o la poesia, que és totalment íntima). La música pot tenir aquest valor afegit, de fer que es connectin en temps real milers de persones, tot fent art relacional.
En Duván va donar cos a algunes d’aquestes idees quan va decorar la capella de Sant Martí de Besalú. Es tracta d’una antiga capella (potser d’una encara més antiga sinagoga) on ha mirat de plasmar-hi “totes les possibilitats de pensament arrelades a l’ètica, i a les quals cal donar veu”. Un espai on es barregen els grans interrogants amb les tradicions religioses que han mirat de respondre’ls. (vegi’s la fotografia)
DE GIRONA A MADRID: MARÍA JOSÉ CALLIZO, CANTANT
Quan parles amb la María José, de seguida veus que és conscient de ser portadora d’un do que posa al servei dels altres, no solament per guanyar-se la vida, sinó per fer el bé als qui l’envolten. En aquest sentit, ella creu que l’actitud de l’artista és clau en temes com ara facilitar l’accés a l’art trencant prejudicis. Un artista que tracta amb gent (cas dels cantants com ella) ha de ser empàtic i donar-se del tot, no pas anar de divo. De fet, quan ella canta en cerimònies com ara casaments aconsella musicalment les persones “com si fos la meva pròpia festa”.
Toquem també el tema dels macroconcerts, fins i tot els que es fan per la pau, que ella matisa: és veritat que un missatge (en aquest cas de pau) arriba a molta gent congregada, “però s’ha de treballar bé el missatge perquè perduri i no sigui només un moment d’eufòria que viu la persona”.
En manifestacions musicals on diversos artistes col·laboren, ella creu que la bona disposició i l’empatia són a la base de tot: per tal que “la feina” (com ella anomena sense problemes el seu art) surti bé, cal que tothom s’hi posi. Això no exclou la diversitat: la música es caracteritza per una forta varietat de veus i d’instruments que després, però, cal harmonitzar, “i això ja pot ser un exemple”.
Des de la seva vessant de formadora musical, la Maria José ha experimentat moltes vegades la força que té la música a l’hora de desenvolupar capacitats mentals: dissociar les mans quan es toca el piano, o bé cantar mentre es toca un instrument ajuda a traslladar-se a habilitats mentals superiors. També veu la música com a obridora i estabilitzadora de les nostres ments perquè ens fa sortir del nostre terreny habitual i ens fa anar cap a noves experiències: “la música ordena la ment”, resumeix. Fins i tot ens explica l’experiència d’una persona amb ictus que gràcies a la música va recuperar algunes capacitats comunicatives.
Canviarem el món amb l’amor, i la música en pot ser una expressió
Retornem a la nostra pregunta original: com pot ajudar la música a canviar el món, a fer-ne un lloc amb més pau? Se li il·lumina l’expressió quan diu que “canviarem el món amb l’amor, i la música pot ser una expressió d’aquest amor”. Veure un conjunt de músics de procedències diverses que creen bellesa i harmonia és també un missatge de pau molt fort. És veritat que la música pot ser un art força massiu, “però al final el nivell personal és el que guanya: és el tu per tu amb qui tens a prop que fa canviar les persones. Com granets de sorra, anem sumant”.
I D’AQUÍ… CAP ON?
“Harmonia en la diversitat” és una de les sensacions que em venen en acabar aquest article. Dues personalitats ben diferents, de procedències diverses, d’expressions artístiques diferents, que es comuniquen de forma diferent… però que viuen l’art exactament de la mateixa manera. Això sol ja és una lliçó sobre com l’art ens acosta i ens ajuda a sentir-nos un sol cos, amb les nostres diferències.
I m’han descol·locat, aquests artistes, ho reconec: tenen audiències potencials de milers i milers de persones (quanta gent va a un macro-concert o a una exposició antològica?), però ells volen veure l’impacte en cada persona individualment. Les multituds sembla que no existeixin per a ells, sinó que existeix cada ésser humà, i cadascun compta. Aquest és l’àmbit en el que diuen que impacten en la societat i on veuen que contribueixen a un món més just i fratern.
Aquest article ha estat publicat al número 195 de Ciutat Nova: On és la pau?
Sobre l´autor
De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.
Sóc en Ferran Planellas Vidal , pintor , visc ja 50 anys a Palafrugell .
m’ha agradat molt el seu artícle He fet donació de la meva obre al Museu de Suro , que pertany al ajuntament de Palafrugell .
amb apreciació, una salutació.