Lideratges en el món religiós, en el món universitari i a la nostra societat. En parlem amb dues persones tan diferents com una rabina argentina i una professora sueca. Repassem els seus recorreguts vitals i què les ha fet persones de referència en els seus respectius entorns.
Va ser a l’exèrcit del seu país, Suècia, que la Mia Ljungblom es va adonar que estava agafant “hàbits masculins.” Li van caldre uns quants anys i més maduresa per entendre que això no havia de ser així… abans de res, havia de ser ella mateixa (i, per tant, les faldilles van tornar al seu armari). I també li va caldre temps per entendre la diferència entre un cap i un líder i poder aplicar-la a les seves tasques.
Potser el procés no va ser tan dur per a la Silvina Chemen, la qual, per ser mestra (rabbina) de la seva comunitat a Buenos Aires, es va inspirar en la figura de la seva mare, i es va trobar que la comunitat li va anar atorgant a poc a poc el paper de líder.
SOSTRES DE VIDRE
Tenint al davant dues dones que s’han hagut d’obrir camí en àmbits molt masculinitzats, és inevitable parlar del lideratge femení i els “sostres de vidre” que moltes vegades les dones es troben a l’hora de poder millorar a la feina. Diu la Mia que, tot i els esforços que es fan en aquest sentit a la Universitat d’Uppsala, al seu departament encara no hi ha cap catedràtica. I no pas perquè falti talent femení, sinó perquè les dones “assumeixen amb molta naturalitat i bona voluntat tasques de suport i es troben que durant anys tracten temes menors que impedeixen el seu progrés en l’escalafó professional.” I això passa en una de les nacions més igualitàries del món!
La Silvina afegeix arguments al tema dient que és una contradicció veure com sovint en comunitats religioses la majoria dels membres són dones, però els càrrecs de responsabilitat els tenen els homes, cosa que ja va veure en una de les primeres comunitats que va servir com a rabina. Les dones feien la feina més desagraïda i que no es veia, però necessària per al funcionament de la comunitat. Diu amb molta passió que “les dones fem tasques essencials, però no en som conscients”. Assentiment des del nord d’Europa: la Mia hi posa la cara d’“això em sona” i respon que “senzillament, a vegades cal saber dir que no o distribuir les feines d’una altra manera.” Exposa la situació de la seva universitat on, a través del tracte quotidià, es creen jerarquies fàctiques tot i que en el paper no hi existeixen. I a baix de tot, també a la universitat, hi ha moltes dones que duen a terme tasques desagraïdes, però essencials.
Aprofito per ficar cullerada en el tema dels lideratges femenins a la religió (o més aviat la seva absència). La Silvina comenta que, en el cas de la religió jueva, com que no hi ha sagraments, qualsevol fidel preparat pot dur a terme una celebració o bé guiar una comunitat. Això no vol dir que una rabina sigui acceptada per tot el judaisme, una religió amb diferents corrents i sensibilitats. Avisa, però, que ella no se sent limitada per això: no veu la religió com a piramidal (potser això és una visió més cristiana) i no té problemes en acceptar-se com a rabina “perquè tinc tanta feina amb la meva comunitat, que no puc fer gaires cabòries sobre altres temes”. Afegeix que certs continguts dels seus estudis eren de vegades misògins i a ella li va tocar haver-ho de dir.
La Silvina no em compra l’argument que interposo: “els hàbits de decennis o segles pesen molt”. “Això és cert, però ja els hi està bé a les persones que són a dalt”. Per la Mia, segons quins processos ja es veuen a l’educació infantil, on de vegades separen nens i nenes o la totalitat del personal solen ser dones. I de vegades, aquests processos són reforçats en l’educació familiar.
EDUCACIÓ
Entrem de ple, doncs, a l’àmbit professional de les nostres dues entrevistades. Segons la Silvina l’educació és “essencial per al canvi” i, de fet, va voler ser a l’àmbit de l’educació des de jove veient el compromís de la seva mare a l’escola de barri de Buenos Aires, on era mestra i on realment tenia un impacte positiu en els alumnes i les seves famílies, sovint de classes humils. En la mateixa línia, per a la Mia l’educació és la porta “per ensenyar a les noves generacions altres maneres de fer”. A la seva biografia, la Silvina hi posa de manera ben conscient el seu amor pel judaisme i el fet que ben aviat es va trobar parlant a la comunitat (vegeu requadre). Això, diu ella, li va posar a l’abast un altre mitjà per influir en el seu entorn i impulsar grups i comunitats a millorar el món.
Com evolucionen els lideratges i sobretot les seves pràctiques? La Silvina fa veure que són processos lents, com tots els canvis socials, la Mia voldria veure canvis més ràpids i comenta un tema prou conegut: “tot i les declaracions de bones intencions, encara ens trobem amb escletxes de gènere, a la universitat i al país: cal fer una societat on cada persona hi càpiga i pugui ser ella mateixa.” La Silvina considera que un primer pas es fa amb declaracions escrites, però perquè no sigui paper mullat, s’ha de seguir treballant en equips i en comunicació, cosa que ella veu clau en qualsevol procés de canvi: “cal tenir raó, però també cal que moltes persones creguin una cosa perquè es produeixi un canvi. Aquesta és la manera de progressar cap a una societat més igualitària.”
Cal que moltes persones creguin una cosa perquè es produeixi un canvi
Sense adonar-me’n veig com la conversa va afavorint uns tipus de lideratge que té més a veure amb el creixement personal que no pas amb els “lideratges messiànics”, que una i altra consideren no solament desfasats, sinó perillosos si retornen. De fet, la Silvina veu en el moment actual d’evolució de la humanitat una tensió entre el que ella anomena “lideratges carismàtics” als quals oposa els “lideratges col·lectius”. Aquesta tensió es manifesta en el retorn a l’escena pública de lideratges molt centrats entorn d’un individu. No és fàcil, per tant, progressar cap a lideratges més horitzontals i compartits.
Totes dues estan d’acord a dir que calen líders a tots els nivells. Cal que cadascú sigui empoderat en el lloc on es troba i en les tasques diàries que du a terme. Diu la Silvina que cal empoderar un màxim de persones de totes les edats i condicions perquè siguin líders i veu que l’element principal de lideratge és el grup, no pas un determinat individu. Els pregunto a qui toca realment canviar les coses: als homes o a les dones? Unanimitat a banda i banda de l’Atlàntic: ens toca a tots plegats, perquè tots som part d’una mateixa societat i entre tots la construïm.
BONS LÍDERS
La Mia reprèn una idea interessant: el líder és qui és capaç de canviar comportaments sabent posar-se en el lloc dels altres, però també tenint la seva personalitat, la seva manera de fer. Un equilibri que per assolir-se necessita pràctica. El líder és la persona que està més compromesa amb una idea o una tasca. Hi concorda la Silvina dient que a ella la consideren líder pel seu compromís en educar i servir la seva comunitat, no pas per tenir el caràcter d’una superstar.
“I com s’ho fa un líder per motivar a altres persones a ser líders al seu torn?” Pregunto. Penso en allò que normalment es coneix com a mentoria. “És un procés que requereix molt de tacte -explica la Mia- per saber quan has d’acompanyar una persona i quan la pots deixar volar”. I aquí surten a la conversa temes com ara liderar amb l’exemple o la importància dels valors en els lideratges. I com els lideratges horitzontals afavoreixen el sorgiment de persones empoderades, cadascuna amb diferents capacitats i talents. En un context d’empoderament general es pot triar la millor persona per liderar un projecte, independentment de les seves idees personals. La Silvina creu que un bon líder ha d’empènyer els altres a pujar a l’escenari i després saber-se “fer invisible” ell mateix. És a dir: quan els altres estan preparats, s’ha de fer un pas al costat.
La Mia retorna a la seva experiència a l’exèrcit del seu país dient que el seu procés cap al lideratge es va tancar quan va tornar a ser ella mateixa i va aplicar els seus propis valors, de manera que se sentia còmoda amb ella mateixa i el seu entorn. Ens confirma, per tant, que un bon líder ha de mostrar sense por els seus propis valors. Això va significar per a ella passar de ‘manar a crits’ a buscar l’acord amb els altres a l’hora de dur a terme les tasques. D’aquesta manera, podia posar en relleu l’experiència dels altres i aprendre d’ells: un líder no ho sap tot, i per això necessita les idees dels altres de l’equip. La manera de fer sorgir aquestes idees és amb lideratges horitzontals i no pas ‘manant a crits’. Ara, la Mia, a les seves classes, convida els estudiants a reflexionar sobre els lideratges positius que han viscut perquè mirin d’integrar-los a les seves personalitats.
‘Ser un mateix’ sembla tot un repte per aquells que són pioners en nous territoris. La Mia i la Silvina han estat les primeres dones en terrenys molt masculins i subratllen la importància de ser un mateix per a ser un bon líder, no pas imitar els altres (cosa que de vegades passa fins i tot amb l’estètica o l’aspecte extern), com subratlla la Silvina. L’autenticitat i la preocupació sincera per tothom, que ens envolten, sembla un altre tret important que afavoreix la confiança en nosaltres, segons la Mia. “La gent ensuma de seguida si els lideratges són autèntics o no”, fa la Silvina. De nou assentiments des de l’altra banda del mar.
LA COMUNITAT
“Però si un líder ha de ser una persona honesta, coherent, compromesa… aleshores tothom pot ser un líder!” Dic jo. Respon la Mia dient que, potencialment, molts de nosaltres podem ser líders. De vegades, alguns valors d’un líder poden no ser compartits, però hi ha valors humans bàsics que sempre haurien de ser a la base dels lideratges. Segons la Silvina, els lideratges avui signifiquen “moltes persones treballant unides amb un propòsit comú”. Els conceptes de lideratge estan canviant i es tracta de ser molt més col·laboratius: “tothom s’ha de fer responsable d’un procés, això està evolucionant a la societat i el lideratge s’ha de veure com un moviment de persones.” I la globalització també permet uns intercanvis molt interessants a l’hora de definir els nous lideratges. La Mia fa notar que en alguns països aquestes idees encara trigaran a arribar, per bé que els països que desenvolupen aquests lideratges tenen la responsabilitat de ser models per a tota la comunitat mundial.
Un bon líder és necessàriament una bona persona
Per a la Silvina, les religions (que construeixen comunitats, amplien la idea de l’horitzontalitat, propicien diferents formes de voluntariat i subratllen la necessitat de justícia, igualtat i amor entre totes les persones) també poden ajudar en aquesta transició, especialment en els països que menciona la Mia. Aquesta explica que, en les converses amb els seus amics de l’església luterana (confessió majoritària a Suècia) sovint li diuen que, com que ella es preocupa per les persones i mira que tothom al seu voltant estigui bé, té una manera de fer de persona creient. I és aleshores quan es troben punts comuns. La Silvina, com a creient, no es pot estar de dir que la religió no és només la pregària de l’individu, sinó que és tota una comunitat que es mou i fa el bé. Goso creure que aquestes comunitats religioses i associacions de la societat civil que actuen positivament en el seu entorn són, col·lectivament, els nous líders que ens han descrit les nostres dues entrevistades.
Mia Ljungblom
Mia Ljungblom és professora de la Universitat d’Uppsala (Suècia), on fa recerca en temes de lideratge. Després de 16 anys a l’exèrcit suec i uns quants més com a consultora, va passar al món universitari. De jove ja li agradava ser representant dels seus companys de classe, perquè, segons ella, “cal fer sentit la veu als debats, i sabe
Silvina Chemen
SIlvina Chemen és rabina de la sinagoga Bet El, a Buenos Aires, la comunitat hebrea més gran d’Amèrica Llatina. Filla de família jueva emigrada que -com moltes- va donar més importància a l’assimilació que a la transmissió de tradicions. El seu somni juvenil va ser esdevenir educadora. Mai no va buscar liderar una comunitat sinó que, tenint certs talents, va començar substituint rabins i es va anar trobant en el paper de rabina “perquè la comunitat m’ho demanava, i sento que va ser la comunitat que m’hi va posar”. Un exemple de lideratge que ha sortit “des de baix.”
Sobre l´autor
De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.