La varietat d’idiomes, cultures i sentiments que constitueixen la realitat actual d’Espanya és evident, el que ja no és tan obvi és quin model d’interrelació es vol seguir per gestionar aquesta pluralitat d’identitats culturals. Des de fa anys, Ciutat Nova proposa un model que pugui vehicular el principi “d’unitat en la diversitat”, és a dir, evitar la uniformitat o l’homogeneïtzació cultural promovent, més aviat, processos d’intercanvi i d’enriquiment mutu. Al fil d’aquesta lògica sorgeix una pregunta: Quantes identitats culturals existeixen a Espanya?

Una resposta ens porta a constatar l’existència de diversos idiomes i de varies identitats culturals. Seguint aquest raonament, caldria preguntar-nos sobre com esperem que aquestes cultures es relacionin entre elles per tal d’aconseguir encarnar una “unitat en la diversitat”, concreta i integral. Si la resposta, en canvi, apunta que només existeix una identitat cultural, l’espanyola, llavors haurem de preguntar-nos si està essent prou flexible, dinàmica i generosa per poder acollir la immensa pluralitat que posseeix en el seu sí.

Els esdeveniments socials i polítics que estem vivint a rel del procés sobiranista a Catalunya, qüestionen amb força l’harmonia i l’equilibri de la convivència ja que les postures tendeixen a radicalitzar-se massa. Si no volem caure en extremismes irreconciliables, que es donen per ambdues parts i en sobren exemples, és necessari apujar el llistó de l’obertura envers l’altre. Hem d’apostar, amb més afany, per una major acollida del que és diferent, és a dir, posar en pràctica una obertura de ment i de cor cap a la identitat cultural de l’altre. La tensió social s’ha intensificat i els dos blocs – partidaris i detractors de la independència – semblen cada cop més allunyats entre ells. Això és posa de relleu especialment a Catalunya. No n’hi ha prou amb arribar a constatar la gran pluralitat cultural de Catalunya i tampoc és suficient amb reconèixer-nos interdependents amb altres pobles d’Espanya. De fet, la interdependència de tots els pobles del planeta és una evidència cada cop més demostrada, però això no evita les guerres i els enfrontaments.

Si Catalunya vol continuar essent ella mateixa, sense fracturar-se en dues o més parts, necessita que tots els ciutadans protagonitzem un salt de qualitat en les relacions de reciprocitat. Per això subratllo l’expressió “do recíproc” en el títol d’aquest article, perquè sense la capacitat de donar el que cadascú és i de rebre el que dóna l’altre, crec que l’actual model de convivència no serà viable i generarà topades constants. Fins i tot si Catalunya s’independitzés, seria necessari continuar apostant per la reciprocitat, pel coneixement i estima recíproca i, en definitiva, per una pluralitat que incorpori un dinamisme de donació mútua i constant. El delicat moment que vivim no deixa de ser una oportunitat, en primer lloc, per fer un exercici de respecte i afecte envers qui no pensa ni sent com un mateix. Però es tracta d’exercitar-nos-hi i això sempre suposa un esforç, com assenyalava en un article anterior: “La convivència d’un Nadal”.

Partint d’aquest exercici personal d’obertura envers l’altre, podem arribar a iniciatives més operatives, que aconsegueixin concretar i actualitzar la unitat en la diversitat – In varietate concordia – que, per cert, és el lema oficial de la Unió Europea. Esmento algunes propostes concretes que es podrien aplicar:

• Crear un organisme a l’Administració Educativa estatal que promogui la interrelació entre les diferents identitats culturals i fomenti les iniciatives que la pròpia societat civil pot portar a terme.
• Introduir l’ús de “les altres llengües espanyoles” (Art. 3 de la Constitució Espanyola) al Congrés dels Diputats, la qual cosa tindria un valor simbòlic i pedagògic. Potser, fins i tot, algun dia es podria arribar a reconèixer alguna d’aquestes llengües també com a oficials.
• Valorar positivament en l’accés a la Universitat el coneixement d’alguna llengua d’una altra Comunitat Autònoma.
• Desenvolupar més i difondre programes com “Escuelas viajeras” o “SICUE” (Sistema de Intercambio entre Centros Universitarios Españoles), per aconseguir una major coneixença i afecte entre les diverses identitats culturals ja des de petits.
• Estudiar els possibles beneficis d’una rotació temporal, per diverses capitals espanyoles, de les seus de ministeris i organismes amb competència decisòria estatal i, fins i tot, el trasllat del poder legislatiu i judicial a altres ciutats. En aquest sentit, és molt interessant l’exemple de Suïssa.

En definitiva, es tracta d’experimentar la pluralitat com una cosa positiva i enriquidora, celebrar la diferència i acollir-la com a pròpia per poder, des d’allà, continuar construint i promovent el bé comú, fomentant així el desenvolupament i l’evolució integral de cadascuna de les identitats culturals.

Sobre l´autor

Aurelio Cerviño

Argentí rodamón i català per adopció, interessat des de sempre en el misteri de l’Amor, una mica existencialista i força enamorat de les lectures i les metàfores.

• El fernet no es toca
• Ets boig!
• Acords en el desacord
• Emocions positives i diàleg