Un relat basat en experiències personals viscudes per l’autora durant els seus moments de meditació, i molt especialment quan va estar ingressada, va perdre la consciència, va sentir que es moria i va sentir que era al Paradís.
Jo crec que quan venim a la vida portem el nostre Àngel de la Guarda i no tinc cap dubte que en morir ens ve a recollir un angelet, un Ésser de Llum que ens Estima. En el meu cas, com a cristiana, la meva primera parada va ser la porta del Cel on Sant Pere només em va fer una pregunta:
– Has estimat tothom?
– ”Sí, tothom que s’ho mereixia, tothom que era bo i m’ha tractat bé”.
I en el meu cas particular, va seguir un enfilall de queixes per totes les persones i coses dolentes que m’havien passat en vida i que m’havien impedit ser millor persona i més feliç.
Aleshores, com en un somni, van anar passant, una a una, totes aquestes persones. Especialment, revivia les emocions vinculades a certs fets que m’havien deixat un record negatiu en vida. Una a una, i acompanyada d’una veueta al meu costat, vaig aprendre a posar amor a totes les meves relacions personals. “Això de la terra, es queda a la terra”, em deia. “El passat està passat i no et pot fer mal quan aprens que totes les teves experiències eren lliçons d’amor”
Cada cop aprenia amb més rapidesa a curar les meves relacions. Va arribar un moment en què vaig sentir que podia perdonar, acceptar i estimar totes les persones i experiències que recordava. Havia fet net de les meves emocions negatives i em vaig sentir un ésser espiritual, lliure, amorós i gran. En aquell moment em vaig sentir en presència de Déu, un Déu pare, creador, gran, lliure i amorós, en presència del qual només podia sentir Pau i Amor.
Crec que és en aquest moment quan comença la nostra eternitat com a éssers de llum. Per mi el Cel no és estar ajaguda al sofà i anar saltant pels núvols. És un estat d’energia vibrant i poderosa plena d’Amor on l’únic pensament és ajudar i col·laborar en el projecte Diví d’expandir l’Amor a tots els nivells.
“Perquè és morint, que es ressuscita a la Vida Eterna”, Francesc d’Assís
Després d’aquesta experiència em vaig despertar. Continuo vivint sense oblidar cap dia que el Paradís existeix. Encara que la meva malaltia, les meves experiències actuals i certes relacions personals em facin creure que no és així i, encara que constantment perdi la meva tranquil·litat, quan torno a entrar a la profunditat de la meditació, torno a recordar qui soc, un meravellós i poderós ésser de llum que passa per aquesta vida per expandir l’amor.
I per tot això, cada dia dono gràcies per qui soc i del que tinc.
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 192 de Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Veus i Imatges Internes per escoltar i estimar el nostre meravellós cos.