La lluita per la supervivència és un instint ancestral que acompanya tots els éssers vius sense excepció.
“Segons Darwin el bé de l’espècie no existeix, només compten els interessos de l’individu” – Juan Luis Arsuaga – La muerte contada por un sapiens a un neandertal
Com a humans, ens passem nou mesos al paradís i naixem indefensos davant del món. Durant anys creixem necessitats i dependents de les cures i de la protecció dels adults que ens envolten. Les cures compartides desenvolupen llaços afectius de manera natural.
La protecció requereix força, habilitats i estratègies. L’agrupació social va ser un gran pas per a la supervivència humana. Al principi s’havia de fer evident qui manava: el millor caçador que, possiblement, també era el millor guerrer, el més capacitat per protegir el territori i la comunitat. La llei del més fort va aparèixer de manera natural.
I, també de manera evolutiva, el creixement de les agrupacions humanes va donar origen a certes normes de relació i comportament, a la divisió del treball i a les jerarquies socials amb un evident culte per la força masculina. Des de llavors, una minoria privilegiada va començar a controlar, dominar i dirigir el món. El “poder de la llei” s’encarrega d’afavorir la minoria dels poderosos. El “poder econòmic” beneficia la minoria dels rics. Els poders governamentals es posen al servei d’una minoria a la qual es considera important per al desenvolupament de la col·lectivitat. Al mateix temps, una immensa majoria sembla que se sent òrfena de justícia i oportunitats, usada i utilitzada.
Mentrestant calgui cobrir necessitats personals o grupals des de l’exterior (menjar, protecció davant els depredadors, clima…), hi haurà dependència i hi haurà por. Ens acompanya una por ancestral i visceral a la mort i al patiment. És una reacció primària i motivadora que ens permet superar obstacles, sobreviure i millorar la nostra existència. Però l’home no només té necessitats físiques. Potser les actuacions més incomprensibles, cruels i violentes de l’home tenen l’origen en el seu patiment emocional.
A la por egocèntrica se li escapen la raó, els altres i les necessitats dels altres; justifica la superioritat de certs individus sobre altres, els abusos, l’esclavatge, la manipulació, l’engany, fins i tot la condemna a mort dels que considera diferents, inferiors o enemics.
A la por se li escapa la justícia que ens iguala. No portem res quan naixem i res no ens emportem quan morim. Tots iguals.
A la por se li escapa l’Amor. Perquè tot abús és una falta d’amor sense excepció i requereix una visió amorosa com a únic guaridor. Sense excepció.
A la por se li escapa l’Amor
Aquest article ha estat publicat al número 193 de Ciutat Nova: Abusos
Sobre l´autor
Veus i Imatges Internes per escoltar i estimar el nostre meravellós cos.