Seguim un instint ancestral de poder. Des que l’home es va agrupar en nuclis socials organitzats, sembla que la història de la humanitat segueix el balanceig d’un pèndol que va entre el jo i el nosaltres, d’un extrem a l’altre, sempre amb el mateix recorregut i sempre en moviment.
Quan el jo es percep com un individu necessitat que pren consciència de la seva debilitat i de les seves limitacions individuals, busca agrupar-se en un nosaltres a la recerca de seguretat i benestar. Busca i s’envolta dels que considera “els seus iguals”, allunyant-se dels “diferents o inferiors”. De l’individu passem a agrupar-nos en famílies, en pobles, en ciutats cada cop més grans, i finalment en nacions on compartim un tros de terra que anomenem pàtria, una llengua, uns valors ètics-morals (lleis i religió) establerts culturalment com a “bons”, i una memòria històrica comuna.
Però el nosaltres té les seves pròpies normes de relació i de convivència que difícilment se sent atret pels petits jos que el componen i sí per un líder (un govern) fort i poderós, que estableixi lleis, un ordre econòmic-financer-cultural-religiós i una identitat pròpia que proporcioni una convivència pròspera i feliç.
Per alguna raó desconeguda per a la meva consciència, les relacions humanes semblen ser relacions de poder on constantment ens necessitem i ens enfrontem. Necessitem identificar-nos individualment i ser reconeguts socialment.
Com el mite de Saturn devorant els seus propis fills, com el peix gran que es menja el petit, en un món finit, amb recursos naturals finits i sobreexplotats, i contra tota lògica mental i empatia emocional, el nosaltres sembla seguir un instint ancestral de supervivència voraç que l’impulsa a continuar creixent encara que sigui a costa de devorar els seus propis fills, els individus que considera diferents, i tot això amb males justificacions de justícia, pau i llibertat.
Actualment, en un món globalitzat, els conflictes ja traspassen les fronteres de les nacions. Pandèmia, crisis econòmiques, corrupció governamental, conflictes bèl·lics i mentides s’expandeixen incessantment per tot el món… El que passa a un país llunyà ens afecta a tots. Aquesta vegada sembla que veiem les orelles al llop i és més difícil mirar cap a una altra banda. La nostra vida es veu alterada, amenaçada. Fa massa temps que patim. Els instints més humans, amorosos i sublims de les persones, afloren amb impotència contra la injustícia i poden donar lloc a la irrupció d’episodis de còlera, sadisme i criminalitat. Estem parlant d’una pandèmia d’origen social i la solució de la qual no depèn de l’individu que és qui la pateix.
En situacions extraordinàries no hi ha normes ni paraules que ens consolin, que ens donin pau ni tranquil·litat. Som persones amb recursos particulars i diversos, amb una necessitat innata de satisfacció i benestar personal, amb diferents nivells de resistència al dolor tant físic com mental. Quan el nosaltres s’ensorra al nostre voltant, ja només ens queda tornar al jo, replantejar-nos quins són els nostres valors i actuar sobre la base dels mateixos. Després surt, busca els millors companys de viatge i comparteix amb ells la teva vida, perquè ens agradi o no, som éssers socials. Com va dir Gandhi, el major pacifista indi reconegut al món i assassinat brutalment: “Sigues el canvi que vulguis veure al món”.
Tot el meu respecte i la valoració per les víctimes d’aquesta absurda, injustificable i brutal guerra.
Sobre l´autor
Veus i Imatges Internes per escoltar i estimar el nostre meravellós cos.