Els records infantils sempre inclouen la figura dels avis. Tant si en vàrem haver de viure la seva absència, com si ens van poder acompanyar durant aquests anys màgics.

 

Gràcies iaios per tants i tan bons records!

 

Quan ens llevàvem per anar a col·legi, fins i tot quan ja no vivia a casa, el meu avi ja ens havia portat el pa del dia per preparar els entrepans. Després, camí del col·legi, carregava amb les nostres motxilles per tal que poguéssim anar jugant pel carrer. I a la sortida… allà estava ell novament, esperant-nos.

El meu pare treballava molt, però l’avi sempre hi era. Ens entretenia, ens portava al parc, a passejar per tota la ciutat, a patinar. Ens buscava treballs divertits, la col·lecció de segells, escriure cartes, arreglar coses espatllades, anar a comprar, escoltar música, cantar, llegir (era un gran lector), molts jocs de taula i tebeos el cap de setmana. “Cosa dolenta fora del ventre” i ens acompanyava en l’aprenentatge de les deposicions. Sempre ens explicava històries que s’inventava i de les quals nosaltres, els seus nets, n’érem els protagonistes – herois: jo era “la princesa encantadora, bonica i llesta”.

Recordo la primera rentadora, la primera tele, la primera planxa elèctrica… abans tot es feia a mà i la meva àvia era la principal ajuda de la meva mare que, amb els seus quatre fills, sempre estava enfeinada. La meva àvia, una gran senyora, “de poble, però de casa gran”, diligent, treballadora incansable, exigent en la cura de la casa, magnífica cuinera que “mai havia de rectificar, ni en el temps, ni en la sal, ni en el sucre”, mestra costurera “amb les seves mans d’or”, li agradava arreglar-se per sortir al carrer i sempre feia servir el pentinador. Pagesa per tradició, coneixia molt bé el camp, el conreu de l’hort, hi entenia del temps i predeia les tempestes. Generosa, sanadora amb remeis “de l’àvia” que en una ocasió va emborratxar les dones del poble amb “l’aigua del Carme per als ensurts”, el dia que un llamp va cremar el graner amb tota la collita dins. També era una contista, però ella ho era d’històries reals que havia viscut o li havien explicat.

Un dia el meu avi va “morir” i quan l’ambulància se l’emportava al tanatori, va ressuscitar. No va parar fins que de la UVI van anar a la pastisseria a portar-li la mona. Quan va tornar a casa, s’amagava menjar a les butxaques, entre els llençols, “dels que mengen algun se’n salva”, i així va recuperar els més de 20 quilos que havia perdut durant el seu ingrés. Després d’aquest incident, en contra de tot pronòstic, encara va viure set anys ben bons.

El seu enterrament, el dia que més he rigut de la meva vida. Durant l’àpat familiar amb amics vinguts de molt diferents llocs, tothom explicava històries i anècdotes, tota una vida resumida en alegria, riallades, records entranyables i descobrint facetes al·lucinants del meu avi que mai abans havia escoltat.

Sobre l´autor

Més articles

Veus i Imatges Internes per escoltar i estimar el nostre meravellós cos.

0

Finalitzar Compra