Els nous sistemes de conversa persona-màquina estant “fent furor”. En aquest post l’autor ens parla de la capacitat humana per al llenguatge i la compara amb la de les màquines.

En les darreres setmanes, els nous sistemes de conversa persona-màquina estant “fent furor.” Tots hem sabut que, amb aquest nou sistema de “xat” anomenat ChatGPT, els ordinadors podran escriure documents i fer deures com aquell que res: el terror dels administratius i la joia dels estudiants alhora. En aquest post i en el següent, miraré de donar una mica de context i amplitud a la qüestió per tal que el lector es pugui fer la seva opinió. No donaré informacions sobre el sistema ChatGPT, o la seva empresa mare anomenada OpenAI, perquè les notícies i les xarxes en van plenes. Em centraré més aviat en dues qüestions: en aquest post, parlaré de la capacitat humana per al llenguatge i la compararé amb la de les màquines. En el post següent, donaré una panoràmica general de les tecnologies de la parla i els seus desenvolupaments en els darrers decennis. Observació prèvia personal: soc màster en llengües modernes i filosofia, i durant uns anys vaig fer recerca en l’àmbit de les tecnologies de la parla, sobretot en traducció automàtica i sistemes de text a veu. Ja no hi treballo però, en el decurs dels darrers anys, he seguit els desenvolupaments en l’àmbit de les tecnologies de la parla i he procurat estar-ne informat.

Res de nou

Direm per començar que tota la fressa que s’ha creat entorn de ChatGPT no té res de nou. Cada vegada que una nova tecnologia d’alt impacte passa del laboratori al gran públic, hi ha un cert enrenou, designat com a “disrupció” – un anglicisme de l’original disruption. L’expressió clau aquí és l’ “alt impacte”, que es preveu que una novetat tecnològica pugui portar. Ens hi haurem d’adaptar tant si com no? Què ens canviarà de la nostra vida quotidiana? S’està obrint una altra -enèsima- escletxa per a la població de més edat? Darrera d’aquestes preguntes hi ha un temor envers els impactes econòmics i alhora una por a veure la nostra zona de confort desplaçada. Cal notar que aquestes disrupcions són cada cop menys espaiades entre elles i algunes  (com la que ara ens ocupa) impliquen canvis d’una certa profunditat.

La relació dels humans amb la tecnologia (que nosaltres mateixos hem creat) és ambigua. Admirem els trens que van ‘disparats’ a 300 km/h, els avions que en poques hores ens porten a un altre continent o els camions i vaixells que desplacen tones i tones de càrrega (cosa que, abans de l’època del motor d’explosió, feia la força animal o humana). Ens costa potser més admirar el progrés en l’àmbit de l’automatització industrial, perquè l’associem a la pèrdua de llocs de treball, tot i que els enginyers no es cansen de dir-nos que la maquinària a les fàbriques allibera les persones de treballs pesats i repetitius. Potser en aquest àmbit industrial, els robots (que ens semblen una barreja d’homínid i màquina) són els que ens fan més respecte.

Ara bé, cap novetat tecnològica no genera tant de rebombori i reaccions viscerals com quan es tracta de tecnologies de la parla. Per què? Probablement perquè, com a humans, sentim que la parla és un àmbit exclusiu de la nostra espècie, que és una eina que ens fa superiors a tots els altres éssers vivents, i que ha estat una font importantíssima de civilització i de progrés. De fet, nosaltres mateixos ens admirem de la nostra capacitat de parlar i del producte d’aquesta capacitat: els centenars de llengües que hi ha al món –moltes més de les 133 llengües a les quals el traductor de Google és capaç de traduir–. Tots ens quedem bocabadats davant de la diversitat d’escriptures i pronunciacions úniques que aquesta varietat comporta. Quedem sorpresos en saber que hi ha llengües tonals a l’Àsia (que, apreses d’adult, requereixen una certa oïda musical), llengües a l’Àfrica amb sons ingressius (produïts fent anar l’aire endins i no pas expulsant-lo), sabem que hi ha llengües amb moltes vocals i poques consonants (el suec), o a l’inrevés (l’àrab), en un admirable i òptim procés de selecció dels sons fet al llarg de segles.

Les llengües i els seus invasors

Des de la nostra època escolar sabem que les llengües tenen morfologia i sintaxi, és a dir, la manera com es formen les paraules i s’estructuren dins la frase: algunes llengües opten per les declinacions (l’hongarès), d’altres es refien del tot de les preposicions (un cas extrem n’és l’anglès, i aquest complex aparell preposicional fa que aprendre’l d’adult sigui una tasca ben feixuga). A l’hora de construir les frases, els lingüistes ens ensenyen que el verb, element principal tothora, pot anar per defecte al davant de la frase (llengües V1, com ara l’hebreu), després del subjecte (llengües V2, com el català) o al final de la frase (llengües V3, com el neerlandès).

Més enllà d’admirar-ne l’estructura, el llenguatge, en el seu ús quotidià, ens dona moltes pistes sobre el nostre interlocutor en una conversa, i per tant ens ajuda a “ubicar-nos”: després d’unes quantes frases que ens ha dit l’altre, sabem si és un parlant nadiu de la llengua o un estranger, sabem la seva zona geogràfica de procedència (pel dialecte que potser parla, o per alguna entonació o modisme) i sabem també el seu grau de formació o extracte social (pel ‘nivell’ de conversa que la persona ens dona). Llegit o sentit, el llenguatge és l’embolcall de la nostra vida quotidiana i social, des que naixem fins que deixem d’existir.

Encara, en un altre nivell, podem admirar les llengües com a constructores d’identitats i de cultura: ningú s’imagina el català sense Llull, el castellà sense Cervantes, el francès sense Molière, etc. I també gràcies a la llengua podem construir i gaudir d’obres d’art tan delicades com els poemes haiku japonesos o bé transportar les idees més profundes: des del grec en què van escriure els filòsofs en l’antigor fins a les teories socials de l’Escola de Frankfurt, escrites en alemany. La llengua ha vehiculat tanta cultura, i n’ha fet possible tanta d’altra, que la sentim lligada a la nostra pròpia identitat personal i social.

La llengua ens ha portat a aquest “nivell superior” gràcies al nivell d’abstracció que ens ofereix, que és notable i únic. Quan una abella arriba al rusc amb la bona nova d’haver trobat un prat de flors plenes de pol·len, els seus gestos comunicatius són molt ben definits i d’una intensitat en relació directa amb la distància i la ubicació del prat en qüestió. No li queda gaire marge per a la creativitat en el seu missatge, al pobre insecte. Cetacis i primats tenen formes de llenguatge ‘superiors’ (sempre comparats amb el regne animal) però cap dofí li dirà a un altre que l’aigua té bona temperatura (perquè no en té la necessitat ni en té els mitjans) ni tampoc un ximpanzé li dirà a un altre que una fruita és dolça (per les mateixes raons). Intercanviar-se idees d’alta (o no tan alta) volada és cosa exclusiva dels humans.

És per tot això que, quan apareix una nova tecnologia relacionada amb el llenguatge, la sentim com a “invasora” i ens fa respecte. En altres àmbits ja hem dit que admirem la tecnologia. Aquests àmbits poden ser fins i tot colaterals als de la parla, imitant altres capacitats cognitives humanes: ja fa dècades que les calculadores compten més de pressa que qualsevol humà, i no ens inquieten. Tampoc ho fan els molts sensors que ens envolten, i que mesuren la llum, la humitat o la temperatura millor que nosaltres mateixos. Tenim raó, doncs, quan aquesta “por ancestral” a les tecnologies de la parla surt de dins nostre?

Faré l’ “espòiler” aquí mateix i, per calmar tothom, diré que les màquines no podran arribar mai a tenir res semblant a la capacitat de la parla que tenim els humans. La resta d’aquest post estarà dedicat a justificar aquesta afirmació. Em centraré sobretot en les diferències entre la capacitat humana del llenguatge, comentant sobretot els processos d’aprenentatge de la llengua mare, i les capacitats de les màquines.

La base del que dic just aquí dalt es troba en el fet -molt obvi- que humans i ordinadors tenim una base física molt diferent per a produir i entendre el llenguatge: nosaltres tenim els sentits, les neurones i el cervell i les màquines tenen maquinari (circuits, processadors) i programari per reconèixer i produir llenguatge. Això que és una afirmació gairebé banal, té una primera conseqüència bàsica que separa humans i màquines definitivament: per a nosaltres, la parla és un òrgan que fa part del nostre sistema cognitiu. La facultat del llenguatge, per tant, en els infants es desenvolupa com gairebé el seu cos: tret de casos patològics, TOTS els nens acaben sent parlants nadius de la seva llengua materna (i, òbviament, del seu dialecte). Com altres capacitats cognitives, la capacitat de llenguatge necessita un mínim d’estimulació per a generar una producció molt superior a la qualitat de l’estímul. No hi ha cap pare que s’hagi posat la filla a la falda un bon dia, i li hagi dit “filleta, avui aprendrem com es diuen les coses en futur” (la sola idea ens fa riure) i, en canvi, tots els nens saben expressar perfectament el futur o el passat, i des de molt jovenets dominen les concordances morfològiques de la seva llengua materna. La part ‘cultural’ de la llengua, és a dir, saber discutir de l’actualitat política o dominar un vocabulari específic d’un àmbit professional, ja els vindrà de més grans, si és el cas. Però l’estructura de fons de la llengua, que no ho dubti ningú, s’aprèn molt d’hora en aquesta vida.

Ja va quedar descartat fa dècades que la mainada aprengués per repetició i correcció: necessitaríem tota la vida per aprendre una llengua d’aquesta manera i, a més, cadascú l’aprendria amb temps diferents i resultats diferents. Res d’això no passa: la mainada aprèn al mateix ritme i acaben essent tots parlants nadius (repeteixo que cal exceptuar els casos patològics). I això passa fins i tot entre llengües: un nen que aprèn quítxua ho fa al mateix ritme i amb resultats comparables als nens que aprenen swahili, tailandès o georgià.

Tenint en compte aquesta “pobresa” d’estímuls i el fet que el nen A ha estat en un ambient diferent que la nena B, però que tots dos nens acaben sent parlants nadius, no hi ha un altre remei que fer-se la pregunta com és que, sabent tan poc, acabem sabent tant? Aquesta pregunta ha meravellat la humanitat durant mil·lennis, des del mite de la cova de Plató fins a l’actual lingüística cognitiva o evolutiva. Qui vulgui aprofundir més en aquest tema, que llegeixi el llibre dels lingüistes Robert Berwick i Noam Chomsky que porta l’expressiu títol de Why only us? [Per què només nosaltres?], és a dir, què hi ha hagut en l’evolució de les espècies que hagi beneït l’espècie humana amb aquest regal tan únic, poderós i complex que és el llenguatge.

Algú dirà que el cervell humà, l’òrgan on resideix la capacitat de parla i d’altres facultats cognitives, és un misteri, una veritable caixa negra. I és cert. Quan jo estudiava, va venir un dia un neuropsicòleg a classe a fer-nos una conferència. Va escriure a baix de tot de la pissarra termes com “reaccions bioquímiques” o “anatomia cerebral” i a dalt de tot, separades per tot l’espai de la pissarra -que va quedar buit- hi va escriure expressions com “coneixement del món”, “capacitat de parlar” o “lliure voluntat”. La lliçó curta i rasa va ser dir-nos que l’espai entre ambdós grups de paraules era encara per a la ciència un misteri. Tot i el progrés fet en els estudis del cervell en les darreres dècades, aquesta descripció continua sent vàlida.

David contra Goliat

Davant d’aquesta “pobresa d’estímuls” i d’un òrgan encara poc conegut: què hi posa la tecnologia al davant? Ens trobem amb sistemes que tenen un coneixement immensíssim: biblioteques digitals senceres, gigabytes i més gigabytes d’informació (provinent entre d’altres llocs de milions de pàgines web) i uns processadors potentíssims. En comparació, la nostra pobra i senzilla capacitat de la parla, no és gairebé res. David contra Goliat. D’aquí cal entendre per tant que les màquines tenen una base molt diferent i un funcionament diferent al nostre. Els ordinadors calculen, sospesen alternatives i fan inferències de manera infinitament més ràpida que un humà. I ho fan recolzant-se en la seva base de dades, és a dir, el seu ‘coneixement’ i en les ordres de processament que els dona un llenguatge de programació determinat. Per tant, els ordinadors, executant ordres, no surten mai del seu guió pre-establert i -sobretot- no ‘entenen’ res del que estan fent – almenys de la manera que els humans ho entendríem. Aquesta diferència és clau i bàsica i, perquè ningú no s’espanti, tot serà encara així durant molt temps.

Fins als anys 90, els primers ordinadors de sobretaula que van existir, quan processaven una ordre complexa o escrivien a la ROM del seu sistema, feien un rum-rum, un soroll greu, que acompanyaven amb el parpelleig d’un llum pilot. Aleshores dèiem: “ara l’ordinador pensa”. En realitat, estava executant una ordre i res més. La mania que hem tingut els humans d’humanitzar algunes màquines, particularment les d’alta tecnologia (“l’ordinador pensa”; “el meu ordinador té més memòria que el teu”) també és a la base d’alguns malentesos actuals: quan engeguem una moto o fem anar la rentadora, no direm mai que “pensen”.

“No em desconnectis!” – li diu l’ordinador gegant a l’astronauta a la mítica pel·lícula “2001, una odissea a l’espai”. Viatjant per l’espai exterior en una gran nau, i veient que l’humà té tota la intenció de fer-ho, la màquina millora la seva oferta: “Podem negociar”. L’ordinador gegant associa la desconnexió a la seva mort, i fa servir llenguatge natural per mirar de salvar-se. Aplaudim dempeus Stanley Kubrick, un director de ciència-ficció  tan mític com la seva pel·lícula, però, a efectes pràctics i tocant de peus a terra, aquest diàleg és justament això: ciència-ficció.

—-

En el pròxim post parlarem de “com hem arribat fins aquí”, és a dir, farem un cop d’ull a la història de les tecnologies de la parla fins al seu estat actual, i continuarem veient que, tot i el progrés fet, les màquines estan per darrere nostre.

Sobre l´autor

Narcís Bassols

De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.

• L’art que espera la PAU - Dues xerrades que eleven l’ànima
• Religious and university leadership in dialogue
• Lideratge religiós i universitari en diàleg
• Celebrar la bellesa