Nascuda a Israel fa 59 anys al si d’una família àrab-palestina i catòlica, Margaret Karram és la nostra “amiga” en aquest número de Ciutat Nova dedicat a les dones. Les seves respostes traspuen esperança, no de “color rosa”, sinó fonamentada en una gran confiança en Déu i en els homes i dones i avalada per la seva pròpia experiència vital.
Què és el que més t’agrada de la teva terra natal?
M’agraden un munt de coses! En primer lloc, la meva ciutat, Haifa, una ciutat preciosa, on conviuen pobles de religions diferents i això m’ha ficat dins, des de petita, la convicció que abans de res, la diversitat és una gran riquesa. Un altre lloc que m’encanta és el llac de Tiberíades, perquè cada vegada que hi vaig faig una experiència profunda amb Jesús, sento la seva presència de manera real. És el llac en el qual Jesús va cridar els seus deixebles i per això em fa recordar la relació amb Ell que m’ha cridat a seguir-lo, a tenir fe també durant les tempestes. És un lloc que diu: “Jo soc amb vosaltres, sempre”.
M’agrada molt també la ciutat de Jerusalem. No és una ciutat fàcil per viure-hi, però és fascinant: t’enriqueixes de la seva cultura mil·lenària, de fet, allà van succeir molts episodis de l’Antic Testament. Hi he viscut durant alguns anys i per mi ha estat com fer un itinerari de fe tot el temps. Allà s’aprèn a viure en condicions de conflicte gairebé cada dia, ho experimentes en primera persona. Quantes vegades m’he dit a mi mateixa: “Vull portar la pau en aquesta ciutat!”.
Què volies ser de gran, quan eres petita? S’ha fet realitat amb el temps?
Volia ser assistent social per ajudar els necessitats, les persones amb problemes, que pateixen per injustícies o exclusió. Després però, he fet una altra cosa: he seguit el camí de Chiara Lubich, he estudiat judaisme, m’he implicat en el diàleg interreligiós i durant alguns anys també he treballat en el Consolat italià a Jerusalem. No obstant, sento que en la vocació que he triat, hi trobo tot això que volia de petita i que em realitzo personalment cada vegada que aconsegueixo practicar la caritat i escoltar les persones fins al fons.
Un llibre o una pel·lícula que t’hagi agradat molt. Per què?
L’he vista ara fa poc: és la pel·lícula Wonder, amb la Julia Roberts i l’Owen Wilson. Parla d’un nen que té una síndrome que el fa molt diferent als altres. M’han agradat molt els valors que hi he trobat: sobretot el sentit de família; una família que fa de tot per aquest fill, per ajudar-lo a tenir una vida el més normal possible, a inserir-se a la societat, a no restar exclòs a l’escola. Després, l’amistat que és d’enorme importància per tothom i en especial per qui pateix aquest tipus de problemes. Després hi ha valors com l’afecte i el valor d’anar més enllà del dolor amb empenta, que per mi són molt importants, perquè transmeten el missatge que és possible superar les dificultats –l’assetjament escolar, en el cas del noi– i viure una vida que esdevé un gran do per als altres.
Passar pel món i deixar una empremta: quina voldries que fos la teva?
M’agradaria deixar una empremta d’esperança. En què?, em preguntareu… Esperança en la vida, una vida plena, que ens faci feliços del que som. Certament, tenir ambicions, apuntar ben alt, seguir valors alts és important, però ho és igualment ser feliços del que som i creure que la vida que ens és donada val la pena d’ésser viscuda bé.
La mirada materna de la dona ens pot salvar de molts perills
Què t’emportaries a una illa deserta?
M’hi portaria un arbre per plantar, ja que un arbre porta vida, pot créixer, ofereix ombra, garanteix la vida en qualsevol lloc, fins i tot… en una illa deserta.
Una persona o dues que t’hagin marcat positivament
La primera és Chiara Lubich, la fundadora dels Focolars, que va influir moltíssim en la meva vida, amb el carisma de la unitat, l’esperit de la fraternitat universal. L’altra, sens dubte, és la meva mare, perquè tot el que soc avui li ho dec a ella: la meva manera de ser, de comportar-me, d’actuar.
Què li demanes a la vida?
Voldria ser un signe tangible de l’amor de Déu. Voldria poder estimar totes les persones que em trobo. Això és, al meu parer, una vida plena, digna d’ésser viscuda.
Ets dona. T’hauria agradat néixer home?
La veritat, no. Sóc feliç i orgullosa del que soc i dono gràcies a Déu d’haver-me fet néixer dona!
Per què ets amiga de Ciutat Nova?
Perquè crec en la cultura que el Moviment dels Focolars té per oferir, on s’arrela la xarxa de revistes i editorials Ciutat Nova que ha nascut arreu del món i que són un mitjà per arribar a molta gent, per transmetre els valors de l’Esperit; no només idees, o visions polítiques, sinó també testimoniatges i històries de vida de moltes persones que poden ser d’inspiració per a molts. Crec que és molt important continuar millorant aquest mitjà –sigui en paper o en digital– per continuar traduint en vida i transmetre un carisma així que té el potencial de canviar el món.
UNA QÜESTIÓ DE TOTS
Crec que la qüestió femenina no té a veure només amb les dones, sinó amb un desenvolupament, sa, just i honest de tota la societat. Sense aquesta visió global, és com si visqués en una societat a meitat. En el passat i fins fa poc els homes tenien un rol més de primer pla, mentre les dones es trobaven sotmeses, això també depenent de les cultures. Però en el món d’avui, jo veig que les dones tenen un gran potencial i ofereixen la seva pròpia contribució també en llocs de relleu, com en els governs i en les esglésies. N’hi ha prou de mirar el que està fent el Papa… en els dicasteris del Vaticà, diversos llocs clau estan ocupats per dones.
DONES I HOMES JUNTS I DIFERENTS
Hi ha un precís designi de Déu sobre l’home i la dona i junts es completen; hem estat creats per realitzar-ho. Penso que en primer lloc cal mirar aquest designi, després a les pròpies especificitats, però estem junts per realitzar el seu designi… si no fos així, Déu hauria fet néixer un món de dones només, o d’homes només. Hem de respectar aquest designi i per tant no és pot pensar que tenim les mateixes característiques, perquè som diferents: cadascú és un do per a l’altre si som el que hem de ser.
UNA MIRADA MATERNA
Com deia Chiara Lubich, la dona té una capacitat especial de saber estimar i saber sofrir i d’acollir del cel el més gran carisma que existeix, que és la caritat, que supera tots els carismes, perquè la caritat restarà per sempre. Així doncs, crec que la dona pot aportar aquesta maternitat, que és quelcom seu específic; una mirada materna que pot salvar-nos de molts perills. Una mare fa casa, abraça a tots, té un cor tan gran que conté fins i tot els dolors més forts i sap perdonar. Això és l’específic de nosaltres dones que, si s’uneix a allò propi del gènere masculí, té la força de canviar el món!
MARGARET KARRAM: A principis d’any ha esdevingut la presidenta del Moviment dels Focolars, present a 182 països, l’esperit del qual es pot resumir en el desig de posar en relleu la fraternitat universal, la gran família humana. Ho fa des dels valors evangèlics i amb el diàleg com a mitjà clau per establir relacions amb persones de totes les cultures, religions, conviccions. Una peculiaritat dels Focolars és que, segons els seus estatuts, al capdavant, com a màxim representant, hi haurà sempre una dona.
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…
Muchas gracias! Me gustó mucho la manera de entrevistar… Muy cercano y ágil! Gracias
Un artículo muy interesante y sobre todo ágil de leer.
Gracias por esta mirada!