Slum Kibera (Kenya)

Slum Kibera (Kenya)

No se’n surt indemne d’una visita als “slums” (poblats de barraques) més grans del món. Al Congrés d’Economia de Comunió de Nairobi, a Kenya, es parla de fer empresa junts.

Ahir a la tarda vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a conèixer alguns amics que treballen en el camp de la solidaritat en dos dels poblats de barraques (slums) més grans del món, Kibera i Mathari, que avui dia són coneguts universalment. Mireu quin cinisme: hi ha operadors locals de turisme que han arribat a organitzar visites turístiques per a occidentals a aquestes dues nafres de la humanitat…

A Kibera, només s’ha de deixar el carrer central asfaltat per entrar en un malson: carrers estrets que fan un metre d’amplada, fang per tot arreu, clavegueres a l’aire lliure i una llarga fila de barraques de planxa, fredíssimes a l’hivern i calorosíssimes a l’estiu, enganxades l’una amb l’altra. Durant el dia, pràcticament només es veuen dones i mainada, perquè si hi ha homes – sembla que el 40% dels nuclis familiar no tenen pare-, són a algun altre lloc.

He entrat a una d’aquestes barraques que fa dos metres per tres i hi viuen cinc persones… L’atur és d’un 80% llarg, la incidència de malalties com ara la sida i l’hepatitis arriba a dimensions desoladores i, encara que no siguin quantificables amb exactitud, probablement van més enllà del 30%. Per tot arreu se sent una pudor àcida contínua de claveguera… Podria continuar hores descrivint les horroroses condicions de Kibera i Mathari, aquestes darreres una mica menys dramàtiques.

Però, tot i amb això, també hi ha alguns punts d’esperança: molts joves que, al matí, van a treballar fora del poblat, una certa cohesió social, la determinació de les mares d’enviar els fills a l’escola…

Ara bé, tan sols a Kibera hi treballen 2.000, repeteixo, dues mil organitzacions no governamentals, la major part de capital estranger. I també el govern ha endegat una llarga cadena d’iniciatives, inclosa la de substituir les barraques per casetes d’obra.

Un fracàs? És possible que 2.000 organitzacions no hagin estat capaces de canviar Kibera? Alguna cosa no funciona. Sembla com si hi hagués un dimoni que impedís als habitants d’alliberar-se de la seva càrrega: qüestions econòmiques (a on vaig?), de costums (sóc capaç de viure en un altre lloc?), d’afectes (qui em compensarà de la seva pèrdua?), de dependència (en el fons l’ONG dóna alguna cosa per viure…).

Al Congrés internacional de l’Economia de Comunió que s’està desenvolupant aquí a Nairobi, amb la participació de més de 300 delegats dels quals una tercera part procedeix de països no africans, no es parla directament dels poblats de barraques, sinó dels fonaments que caldria construir per sortir de situacions insostenibles i que clamen justícia, com ara Kibera i Mathari, i els innombrables slums de les grans ciutats africanes.

Al congrés s’afirma que no és tan necessari portar aquí les institucions econòmiques occidentals pensant que, automàticament, puguin portar beneficis a tots i resoldre, com si tinguessin una vareta màgica, la misèria del continent: en efecte, les institucions locals, les institucions civils de convivència d’aquests llocs, la cultura endògena, ja tenen les seves institucions que, potser reforçades i ajudades, podrien esdevenir la base d’una nova economia més justa i adequada a les condicions de la vida a l’Àfrica.

Concretament hi ha una idea, que jo diria és una certesa, que creix amb força: és veritat que un pot fer una empresa pel seu compte, partir de la intuïció d’un individu, que pot ser un geni, però també és cert que es pot crear una empresa junts. Occident ho ha aprés amb les cooperatives i les societats per accions, però aquí, a l’Àfrica junts no és un adverbi de segona categoria, és el mateix adverbi que millor defineix el fer a la societat. Un fer que és contemporàniament un ser, perquè jo sóc en quant sóc un ésser social, persona que viu de relacions. L’Àfrica pot ser el centre d’aquest fer empresa junts, una lliçó per a tot el món. Per ja no tenir més Kibera i Mathari sobre la nostra consciència.

Michele Zanzucchi (29.05.2015)

@michzanzucchi 

Article original en italià 

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra