Els quatre atacs del divendres de Ramadà a Tunísia, Somàlia, Kuwait i França han sortit de la mateixa organització? A qui beneficien? Què pretenen? Hem de mirar de comprendre què volen silenciar aquests atemptats…
Les cròniques periodístiques ho expliquen amb abundància de: el milicians de l’Estat islàmic que ataquen els turistes a la platja de la preciosa i històrica Susa, provocant 38 morts; els seus col·legues que, a Kuwait, assalten un lloc de culte xiïta, ocasionant 27 morts; l’estrany atac de Lió, on un solitari autor cerca de sabotejar les instal·lacions industrials decapitant el propietari de l’empresa per a la qual treballava, la Air Products de Saint-Quintin-Fallavier… I, si volem, podem posar també al paquet l’atac kamikaze dels al-Shabab a Somàlia, que assalten una caserna de la força d’interposició de la Unió Africana, amb al menys 30 morts. I encara més, el diari britànic Sun revela que s’ha desbaratat un atemptat a Londres. A Roma, en canvi, sembla que s’ha detingut, a Fiumicino, un paquistanès que podria tenir relació amb l’atemptat contra el mercat de Peshawar, del 2009.
Divendres de terror, per tant. Butlletí de guerra sobre el qual onegen sovint i de bon grat els estendards de l’ISIL. Òbviament, les condemnes es multipliquen mentre creix la por a tota Europa. Els analistes veuen la mà de l’ISIL darrere dels quatre (o cinc) atemptats, preguntant-se si hi ha una mateixa ment directora dels atemptats als tres continents i en contextos tan diferents. Mentrestant, no són pocs els qui clamen un atac “definitiu” contra l’ISIL a Iraq i Síria. Òbviament, la sang vessada invoca la pregària, demana vigilància, obliga a protegir-se.
Però, a qui beneficia tot això? Quins són els autèntics objectius dels autors dels atemptats? Quins processos de pau són atacats amb aquestes accions? Només es poden fer suposicions, però crec que són legítimes i necessàries.
- En primer lloc, ahir va ser una jornada important per a la diplomàcia internacional, gràcies a l’acord signat entre la Santa Seu i Palestina per unes relacions estables i duradores. Però per trobar aquesta notícia, s’han de passar moltes pàgines dels diaris i dels seus webs, sense que sovint ni tan sols s’aconsegueixi entreveure aquesta notícia que potencialment té notables possibilitats de pacificació per a l’Orient Mitjà.
- En segon lloc, ningú o gairebé ningú parla de les negociacions sobre l’energia nuclear de l’Iran, que estan a punt d’entrar a la recta final. Se sap que Israel i gran part del món sunnita no veuen amb bons ulls l’acord que Rouhanie i Obama volen firmar. Particularment, l’atac contra la mesquita xiïta de Kuwait City sembla que pretenía obstaculitzar d’aquest acord, mentre que, de fet, sunnites i xiïtes ja estan lluitant entre ells a diversos països, començant per Iemen i Síria.
- En tercer lloc, es vol atacar la fragilíssima però prometedora democràcia tunisiana, l’única que va sortir de la primavera àrab del 2011 i que ha sobreviscut a moltes tensions internes i ha estat certificada per repetides votacions universals. Un exemple que incomoda molts, particularment algunes faccions violentes i radicals establertes a la veïna Líbia.
- En quart lloc, aquests atemptats no fan sinó augmentar la por que tenim nosaltres, europeus, i per tant la nostra desconfiança, cada vegada més radical, davant l’onada de la immigració procedent del Sud del món, especialment la que arriba en barques (que, com ja se sap i està demostrat, no és certament el mitjà preferit pels eventuals autors d’atemptats per penetrar al vell continent).
Qui vol recórrer el difícil camí de la pau, ha d’actuar per desactivar les mines que es van posant al llarg del recorregut. Cedir a la por, seria el primer regal als terroristes, que justament volen augmentar el terror entre nosaltres. La por ofusca les ments, impedeix comprendre els fenòmens i saber gestionar-los.
Michele Zanzucchi (27.06.2015)
Sobre l´autor
Periodista i escriptor , col·laborador a Avvenire, Città Nuova i Frate Indovino.
Professor de Comunicació a Sophia. 54 llibres escrits. Conseller d'EcoOne.