A ningú li ha caigut mai un tros d’economia al cap, ni tampoc s’hi ha ensopegat i ha caigut per terra.  I és que l’economia no fa mal a ningú. Sí que en fa, i molt, una determinada manera d’aplicar-la. Fa mal la deshumanització dels mercats que col·loquen el benefici d’uns quants per sobre de persones i natura.

 

Si hi hagués metges d’una nova especialitat que podríem anomenar economiòlegs, estic gairebé segur que les seves consultes estarien a vessar. Com que no n’hi ha, anem al psicòleg. En bona mesura ens afecta un mal que és col·lectiu, però ens han convençut que es tracta d’un desequilibri individual que requereix una teràpia. I és que el sistema econòmic imperant ja ho té això, evita les respostes col·lectives i afavoreix els tractaments privats, que també són un negoci.

Sí, de fet, estem malalts col·lectivament i això ens afecta també a nivell personal. L’economia, en el fons, és innocent i té poc a veure amb aquesta malura. Si ens fixem en l’etimologia de la paraula economia, trobem que prové del grec oikos (casa) i del verb némein (administrar), donant lloc a oikonomos, és a dir, l’administració de la casa. I d’això es tracta, d’administrar la casa pròpia i la comuna, aquella que compartim tots plegats. És, per tant, la ciència de l’escassetat, aquella que tracta dels recursos, sempre minsos, davant unes necessitats humanes il·limitades. Ofereix doncs, eines i instruments d’anàlisi per resoldre el greu problema de prioritzar i distribuir aquests recursos. Un mitjà al servei de la política, aquella veritable que busca el bé comú.

Malauradament tot plegat s’ha capgirat i l’economia ha esdevingut la finalitat que ho impregna tot. Això respon a una profunda crisi moral que posa els beneficis personals per davant de qualsevol altra consideració. L’endeutament de particulars i administracions públiques ens ha fet esclaus del sistema econòmic a qui no es pot fer altra cosa que retre-l’hi acatament.

Aquesta violenta pressió trenca la convivència entre pobles, genera enormes bosses de pobresa, onades de migracions, esberla famílies i desestabilitza persones. Quin panorama!

No hi ha res a fer? I tant que sí! Potser podem donar suport a empreses que sabem del cert que respecten els drets de les persones i el medi ambient; podem prendre opcions ètiques pel que fa a les finances personals i familiars; podem consumir amb criteris de major austeritat i emprar bé el poderós vot que emetem cada cop que consumim. Podem donar suport, afavorir i, fins i tot, posar en marxa petites iniciatives d’una economia alternativa. Petites sí, però nombroses. I com una taca d’oli, l’economia de veritat, retrobarà el seu paper com a afavoridora del benestar de les persones.

Aquest article ha estat publicat a la revista número 180 – Ui! L’economia!Ciutat Nova

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra