Hi ha molts mites entorn de la mort i la nostra societat n’ha fet un tabú. Ens acostem a aquest procés, tan humà com inevitable, “acompanyats” per en Christian i la Fàtima, que hi tenen un tracte ben quotidià.
Christian Wittich és jubilat des de fa uns anys. En la seva etapa en actiu va ser professional de la banca, fent de caixer. Viu a la seva ciutat natal de Solingen, prop de Colònia, i ens ofereix la seva experiència com a voluntari acompanyant de malalts terminals i grups de dol. A la pregunta inicial que li formulem –“Com vas arribar a fer aquest tipus de voluntariat? Què et va moure?”– ens respon que una artista que va conèixer i que exercia aquest tipus de voluntariat el va impressionar. Quan una persona que ella acompanyava moria, dibuixava el seu retrat per tenir-la present. Ja fa disset anys d’això. Va coincidir, a més, amb el desig que ell tenia de “fer alguna cosa per la societat que m’envolta, no pas viure simplement una vida petitburgesa”.
Disset anys són una colla d’anys. Tot i això, ens explica que sempre se sorprèn amb la seva tasca, perquè cada acompanyament és diferent, com som diferents les persones i per tant els malalts terminals. Diu que l’objectiu del seu voluntariat és “acceptar les persones que li són confiades tal com són”. S’esforça perquè tinguin qualitat de vida, “perquè puguin viure bé la poca vida que els queda”. El malalt és qui decideix els temes de conversa i qui dona el to general a la seva feina de voluntari. En Christian només acompanya, com sovint ens repeteix. I de vegades això és ben real: sempre que es pot, es fa una passejada junts. Fins i tot ha acompanyat algun malalt al banc a fer gestions, si n’hi hagut necessitat i el malalt podia.
La persona acompanyada decideix els temps i els temes
L’acompanyament es pot fer al centre sòcio-sanitari o bé a casa del pacient. De fet –i aquí ens sorprenem una mica– en Christian va molt més a les cases que no pas al centre. A Alemanya, la tendència a morir a casa és força arrelada, sempre que el pacient no necessiti tractament hospitalari.
Potser perquè creiem que fer costat a malalts terminals només és cosa dels capellans que els donen els sagraments, ens arriba una altra sorpresa en saber que la religiositat té un rol molt petit en l’acció d’en Christian. La majoria de persones que ha acompanyat són “persones senzilles. I no necessàriament gent que viu la dimensió religiosa”. Per això, sovint s’estableix una bona amistat sense connotacions espirituals.
És important que el pacient “pugui mirar enrere a tot el que ha viscut a la seva vida” per tal de subratllar els moments valuosos o importants. Seguint el lema de C. Saunders, una de les fundadores de les cures pal·liatives, ell pensa que “no cal donar més dies a la vida, sinó més vida als dies”.
Algun cop se li remou alguna cosa per dins: és el moment que qui ajuda sigui també ajudat. En Christian no està sol: el centre sòcio-sanitari li dona suport psicològic per fer la seva tasca. I això “m’ha ajudat a madurar”, ens assegura. De fet, el seu grup de voluntaris està molt ben seguit: abans de començar aquest voluntariat, ell va haver de fer un curs inicial i a tot el grup se li ofereixen regularment diversos tipus de formació d’aprofundiment.
Un fet important va succeir fa alguns anys quan en Christian va perdre la seva parella. Naturalment, li preguntem si la feina feta com a voluntari de malats terminals el va ajudar a superar aquell moment. Respon amb un sí ben clar. Però també ell va mirar d’il·luminar aquell fet amb la fe: la religió és una part important de la seva vida i, quan va arribar el moment de la pèrdua, ens comenta que la seva la fe va ser un suport.
“Per a mi, la mort és un trànsit cap a un lloc nou, un lloc bonic” Christian Wittich
Fa aproximadament deu anys, li va sorgir una altra tasca: acompanyar grups de persones que fan el dol. Aquesta feina també va començar de manera casual, un dia que una senyora, vídua de feia poc temps, li va dir: “Abans vostè venia cada setmana a casa, i ja no ha tornat”. I per respondre concretament a aquesta necessitat, va començar a trobar-se amb grups de persones que estan en procés de dol. Ara doncs, també s’encara amb el “moment de després”.
Aviat ens adonem que ara només parla de grups i abans es referia a persones soles. Això té un motiu: està comprovat que el dol es fa millor en un grup. El factor central aquí és “poder-se intercanviar amb persones que han passat per la mateixa situació”. És a dir, la persona que fa el dol ha de sentir que “no està sola enmig del seu dolor”. I, de passada, ens diu el nostre interlocutor que “a tothom se li ha de permetre fer el dol al propi ritme”. Per a unes persones serà un temps més llarg, per a altres, més curt. En tot cas és important que cadascú faci el seu camí. És cert allò que “la vida segueix”, però per a cada persona això té unes connotacions temporals diferents.
El grup és fonamental, doncs, per tal de pair el dol. L’objectiu final, però, és que cada participant aprengui a “ajudar-se a ell mateix i poder sortir-se’n tot sol”. Preguntem quant temps dura el procés: “entre mig any i un any, però mirem d’ajudar a cada participant perquè sigui ell mateix qui, al cap d’un cert temps, surti del grup per iniciativa pròpia”. En Christian referma el seu argument: “el dol no és cap situació permanent, sinó temporal i, per tant, els grups de dol també han de ser temporals”. Quan la persona sent que ja ha paït el seu dolor, és moment d’anar-se’n. Mig en broma i mig seriós, insisteix a dir que “un grup de dol no és un club d’amics”.
La Fàtima Miró, a diferència d’en Christian que afronta l’abans i el després, acompanya els familiars i els amics en el moment immediatament posterior al traspàs. Per a ella, un enterrament és una activitat laboral. Professora de música de formació, barcelonina d’origen i resident al Vallès Occidental, fa sis anys que treballa tocant el piano en les cerimònies de comiat de difunts. Al cap d’un temps, a més, se li va proposar ser mestra de cerimònies en aquests actes i ella ho va acceptar perquè se’n veia amb cor. Per tant, la seva activitat professional ara com ara també inclou pronunciar discursos en enterraments i oferir un acompanyament més ampli a les famílies.
“Volia fer alguna cosa per la societat que m’envolta” Fàtima Miró
Li preguntem d’on agafa la inspiració per als seus discursos, i si improvisa alguna vegada: “Mai, mai… tot està força estandarditzat, es tracta de posar en relleu tant els sentiments de dolor i pèrdua del moment actual, com aquelles coses bones de la vida del difunt”. Per això es troba amb els familiars abans del dia de l’enterrament i mira de copsar qui va ser el difunt i quin tipus de sensibilitat té la família. Aquesta informació li serveix de guia a l’hora de fer el discurs o la cerimònia. De tot això, doncs, depèn com ho “enfoca tècnicament”.
Potser algun lector ho trobarà tot plegat una mica massa laic, però la Fàtima ens diu que, només en comptades ocasions, les famílies demanen incloure a la cerimònia mencions o elements religiosos. Es troba aquí amb la mateixa situació que en Christian, com s’ha dit més amunt. I també afirma que molta gent, potser fins i tot tenint un cert grau de fe, no vol un funeral catòlic perquè “no els agraden els enterraments tal com es fan a l’església”. Ho deixem aquí escrit…
Sentint parlar la nostra entrevistada de tots aquests procediments amb la naturalitat d’una professional, podem arribar a pensar que tot és un pèl fred. Però sense haver-li de preguntar, ella mateixa comenta que s’implica a fons en cada cerimònia, “perquè cada enterrament és únic”. I amb aquest grau d’implicació, s’entén el seu comentari que “algun cop, he tornat a casa plorant” quan les emocions han pujat. Aquest compromís viscut en primera persona li ha valgut l’agraïment de no poques famílies, i fins i tot algun cop ser reconeguda pel carrer. Ella subratlla que un dels seus principis bàsics és “no judicar mai, cal saber acceptar tothom i posar-se en la pell de cadascú”. Vet aquí una altra coincidència entre una vallesana i un alemany.
Parlant del tracte amb les famílies, ens confessa que li agrada l’exercici d’acceptar l’altre en el seu dolor. A més, reitera ella que “la gent que he d’acompanyar és molt diversa, com diversa és la societat en la qual vivim”. Algunes vegades poden esclatar tensions al si de les famílies. D’altres, es pot trobar amb una gran quantitat de gent acompanyant els familiars o bé amb un grupet molt reduït… una vegada, només tenia al davant dues persones: dos fills que enterraven el pare. “I què vas fer?” preguntem un pèl encuriosits. La resposta surt senzilla i lògica: “Subratllar l’estimació entre pares i fills que existeix més enllà de qualsevol circumstància i posar-nos tots plegats a les mans de Déu”.
Igual com en Christian, fa uns anys la Fàtima va perdre la parella. Després de sis mesos de malaltia, en Manuel va morir deixant enrere dona i fills. També comenta el cas del seu pare, que va morir d’Alzheimer. En totes dues ocasions, la Fàtima va fer el dol i va anar endavant. Lluny de sentir-se afeixugada per tot plegat, ella diu que tot això és un tresor que porta dins seu, una experiència que pot donar als altres en els moments difícils d’un traspàs.
Li preguntem com es viu a casa això de tenir una mare que té una feina d’aquestes característiques, i la Fàtima respon que, gràcies a aquesta ocupació, tota la seva família s’ha pogut anar acostant amb normalitat al fet de la mort. I està contenta que a casa això sigui un tema relativament quotidià. En conseqüència, reclama també que “normalitzem” més tot aquest àmbit, del qual la societat n’ha fet un tabú. Traient una bona dosi de pragmatisme enmig de la conversa, afirma que cal estar preparats. I cal estar-ho tenint les coses arreglades perquè no hi hagi sorpreses en moments difícils. No es talla gens en etzibar-nos que “s’han de tenir els papers en ordre, s’ha d’anar a cal notari, o allà on calgui, i punt”.
Hem de normalitzar la mort i preparar-la bé
Segueix dient que la llei de vida (allò d’abans que els avis passaven primer) ja no es compleix: “moren persones de totes les edats i pares enterren fills o avis enterren nets. El moment pot arribar quan sigui i a qui sigui… viure és una gràcia de Déu”. I com a fet entristidor comenta l’augment de suïcidis, també entre la gent jove. Sento un petit calfred que em puja per l’espinada, mentre li faig la pregunta final obligatòria, com demanant-li una sortida: com preparar-nos per aquell moment. I amb la senzillesa que hem portat tota la conversa, la Fàtima diu que “cal viure el moment present i fer les coses plenament. Estar preparats però sense patir. Aprofitem cada dia tot el que puguem, fem que cada dia sigui únic. Siguem conscients de la nostra feblesa i la nostra transitorietat, però sense obsessions”.
I si algú vol encara més coincidències entre els nostres dos entrevistats, aquí són totals: per a en Christian, cal preparar-se per la mort “vivint una vida plena i amb valors. I no expulsem la mort de la vida quotidiana: parlem-ne i tinguem-la en compte en el nostre present. Cada dia pot ser el darrer”. Per a ell, la mort és “un traspàs cap a un lloc nou, un lloc bonic… ja ho veurem… és clar que ningú no ho sap amb certesa, però jo ho veig així…” I ens acomiada amb una frase molt alemanya i alhora esperançadora: “Hinter’m Horizont geht’s weiter!” [Més enllà de l’horitzó, continua la nostra història!].
Aquest article ha estat publicada al número 192 de la revista Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.