Durant els anys posteriors a la crisi financera del 2008, recordo haver assistit a una xerrada, en la qual un professor universitari d’economia analitzava la situació i, a la pregunta d’un assistent “com ens en sortirem d’aquesta crisi?”, ell va respondre: “No sé ben bé com ens en sortirem, però d’aquí, sortirem tots més pobres”.

Feia referència a una necessària distribució dels béns més equitativa, disminuint la bretxa entre els més rics i els més pobres. La pena, amb el pas dels anys, és que molt em temo que no ha anat així la historia… L’economia i les economies domèstiques dels ciutadans es van veure afectades durant força temps, però després es van anar reactivant les mecàniques del mercat i es va començar a reactivar l’economia en general, diguéssim, però de diversa manera, en particular, mantenint, quan no incrementant, la situació de precarietat per a una part important de la societat.

La recta final de l’hivern 2020 obre pas a una primavera que no té res de flors i violes, a causa de la pandèmia de la Covid-19: una crisi de salut pública i una crisi econòmica, derivada de les mesures per fer front a la primera.

Durant les setmanes de confinament, quan no podíem fer gairebé res més que restar a casa, un amic em va referir un comentari que havia llegit a les xarxes. Venia a dir, més o menys, que l’economia ha entrat en crisi perquè ara només comprem el que necessitem.

Que fort!

Tornem a llegir-ho i a pensar-ho: l’economia ha entrat en crisi perquè ara només comprem el que necessitem. Quanta veritat hi ha darrere aquesta afirmació, aparentment simplista.

Semblava impossible viure sense l’opció de viatjar el cap de setmana, sense sortir a sopar amb els amics, o al cinema amb la família… I en canvi, hem viscut, no només sobreviscut, sense totes aquestes coses, petits exemples, innocents, del que és la societat de consum. I al mateix temps, hem pogut descobrir altres riqueses que no tenen preu, com ara el joc en família, el gust de cuinar dolços i guisats, la lectura, el bon veïnatge… No tenen preu perquè parlen intrínsecament de gratuïtat.

En procés de desescalada, s’albira ara un estiu que serà… qui sap com, ara per ara! Es respira en l’ambient el desig de normalitat, de recuperar l’estat del benestar. I jo em dic: “Benestar… què vol dir benestar? Per a qui?”. Haurem de repensar també el significat d’aquesta paraula, a partir de l’experiència que hem viscut en pròpia pell, cadascú de nosaltres i col·lectivament. I d’acord amb aquesta reflexió, esperem de fer les passes oportunes per assolir-lo, com a polítiques d’estat i com a actuacions particulars teves, meves…

Són consideracions d’una ciutadana qualsevol, sense massa coneixements de teoria econòmica, per tant… Però no me’n puc estar de dir-ho: desitjo i prego perquè, d’aquí uns anys, no  tinguem de reconèixer que se’ns ha escapat també aquesta possibilitat de canvi com a humanitat, vers un veritable desenvolupament de la família humana.

Amparo Gómez
Darreres entrades Amparo Gómez (veure totes)
0

Finalitzar Compra