(Reflexions no polítiques sinó vivencials sobre el procés català)
Fa més d’un mes i mig que navego en un mar tempestuós. Però no sóc sola. Tinc la impressió que el navegant -o nàufrag?- és un subjecte col•lectiu que inclou, d’una manera o una altra tots els qui vivim a Catalunya, a tota Espanya i, com els cercles concèntrics que es generen en llançar una pedra a l’aigua, també a Europa i més enllà, amb menor intensitat com més lluny del nucli arriben.
La crònica dels fets és coneguda per tots, que l’hem anat seguint dia a dia, minut a minut, en primera persona en els llocs dels fets o a través dels mitjans. Tanmateix, som conscients que el relat dels mateixos esdeveniments és diferent des de la perspectiva on un se situa, com un paisatge, quan es contempla des d’un angle o un altre, sense deixar de ser el mateix paisatge.
Ara bé, la crònica de les emocions i els sentiments viscuts en aquest mar agitat és fins i tot més variada encara. Heus aquí les onades que es belluguen constantment dins meu i al meu voltant:
Desconcert, tristesa, mal humor, cor encongit, celeritat, joia compartida, tristor compartit, incomprensió, discussions, escolta, ganes de plorar, ganes de cridar “no anem bé així”, no a la violència, #SócDiàleg, banderes (unes i altres), lectures, trucades, converses…
En pocs moments he pogut assolir una serenor suficient com per ordenar en el meu cap raons, sentiments, vivències. Menys del que voldria, i això és també una necessitat imperiosa per a l’esperit, gairebé com menjar ho és per al cos. I ara, que ho torno a fer, miro d’identificar alguns fars que m’ajudin a seguir navegant…
• Som persones. Sembla el descobriment d’Amèrica, però és una veritat tan cabdal com oblidada a l’hora de relacionar-nos entre “nosaltres” i “els altres”, sigui qui sigui cada bàndol. Som persones, i això ens dota d’una grandesa, dignitat i valor que és superior a les diferències que al mateix temps mantenim entre tots, fins als set mil milions i mig d’éssers humans que som ara al món. Som persones: tu, jo, Rajoy, Puigdemont, Lamela, Maza, Arrimadas, Iceta, Albiol, Santamaria, Junqueras, Zoido, Millo, Sánchez, Cuixart i tots els noms presents cada dia a l’imaginari col•lectiu de la societat d’avui. Som persones i, com a tals, estem cridats, com a mínim, a respectar-nos, a considerar-nos, i en últim terme, a tractar-nos com a membres de la gran família humana que formem. Vull recordar-m’ho nit i dia.
• Distingir la persona del seu comportament, la persona de les seves idees. Sempre podrem rescatar la persona, senzillament perquè ho és, però no sempre, necessàriament, estarem d’acord amb els seus comportaments: perquè no m’agraden, perquè preferiria que fossin uns altres, perquè em destorben, perquè fan mal i s’han de punir. Enlloc està escrit que tinguem de tenir tots les mateixes idees. Les meves, les defensaré amb convicció, segur, perquè són bones, així ho crec… Seria absurd que jo tingués uns pensaments i considerar que no són bons del tot… Ara bé, els altres poden veure-ho diferent i a mi no em convenç la seva postura. Aleshores, com he après de ma mare: “ho respecto, però no ho comparteixo”, i no cal atiar més el foc.
• Reconèixer la part de veritat que hi ha en l’altre. Ai… que cada vegada això cou més! Sí, no és fàcil, però predisposar-se en la relació amb els altres, considerant que pot haver una part de la veritat en allò que l’altre em diu, és un pas fonamental. De cop i volta, canvia la pel•lícula! És com un mur invisible, però real, que es desmunta i s’obre a nous horitzons.
• DIÀLEG. Però així, amb majúscules. Pobreta paraula, tan desgastada… Segurament els grecs es posarien les mans al cap, veient l’ús que en fem a l’actualitat! Aquell diàleg que inclou una actitud recíproca d’escolta autèntica, de la que es deixa interpel•lar, i una obertura a 360º, que no deixa racons sense il•luminar. Aquella experiència que genera un quelcom nou, inimaginable abans per ningú i que regenera cadascuna de les parts.
Hi ha hagut moments en què tenia por de fer riure a la gent amb aquestes reflexions i potser no sempre he estat capaç de dir-les, i potser jo mateixa m’he cregut que són coses massa simples per ser certes… I al mateix temps, més he navegat en aquest mar tempestuós, més es reafirma en mi que són vàlides, que són fars i ens poden salvar de xocar contra els esculls i naufragar definitivament…
Aquests fars, i un Altre de més gran, continuen ajudant-me, dia a dia a seguir la travessia. Desitjant temps més calmats, que també és lícit, i agraint mentrestant el poder viure la mar moguda en companyia.
Barcelona, 11 de novembre de 2017
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…
Gràcies Amparo per les teves reflexions. Continuem navegant juntes per aquest mar, ara una mica tempestuós
Gràcies a tu. Navegant junts és fa més fàcil la travessa
Gracias por esta claridad en exponer unas ideas tan necesarias en este momento.