Una trucada al mòbil de la feina fora d’horari, fora de plantilla. I no te la esperes. Tampoc el missatge de les deu, ni el de les vint-i-una trenta-sis. Però hi notes un apreci real, un to de veu honest. Unes emoticones que no tindrien perquè ser-hi. Són gestos petits, que t’obren el cor. El seu somriure i la dessuadora blava de muntanya, fent veure que entén el que diuen a la videotrucada. Que tingués maldecap i hi fos igual. El life soulmate firmat al final, ell que no era d’expressar. Que mai no havia escollit aquestes paraules. Una coreografia, un ball amb figurants de capçalera que comencen a ser personatges amb nom i cognoms. Un vídeo editat i bromes enginyoses que et fan riure en veu alta, perquè cony, perquè són divertits de la hòstia.

També són gestos petits els que canvien el color dels titulars. De vegades els trenquen. I bones notícies es tornen talls fins de paper que sagnen. Que et capgiren l’humor i et fan estar estrany, fora de lloc. Que et deixen amb mal cos perquè ups, aquí hi ha alguna cosa que no… Que no. Pendent de resoldre. I sap greu perquè a vegades et fereixen les persones que més t’estimen. I tu saps que no volien, i que tampoc… com podien evitar-ho? Però auch.

Si el cop és reiterat, produeix rebuig. Els culpes sense que s’ho mereixin, però estàs girat i et ve de gust estar amb altres persones que no tinguin aquestes inèrcies. Hi ha moltes persones al món, i molts gestos petits que venen sense preu a pagar.

El de totes les persones fantàstiques que encara no et coneixen, i comencen a fer-ho i hi ha sintonia. I tots plegats anem més amb compte. Hi ha una consciència, una cura especial, en els vincles tendres encara?

Després ve la seva nota i te n’adones que no. Que el preu també el pagues si no aprofundeixes, si no causes i et causen dolor per demanar-vos perdó després, i entendre quins són els límits de cadascú. I estimar-vos dins el ring, mentre va engrandint-se el tatami, l’espai per jugar.

Els aniversaris són excuses. Per pensar-nos i dir-nos tot el que no sembla justificat la resta de dies de l’any. Per notar l’escalf de totes les persones que has anat coneixent xup-xup i què ep, aquest any es confirma que hi són. Que sembla que es queden. O que han tornat. I què bé que hi siguin.

Per recollir-nos al centre del camp i observar 360 graus, tot lo enllà que hem avançat a l’horitzó des que… Des que vam fer la mateixa pausa, des que vam adonar-nos de (), des que ens vam conèixer. Des de l’última fotografia, caminant d’esquenes.

Un gest petit, com un dia d’un mes d’un any, d’un calendari que tenim marcat i que llançarem el trenta-u del dotze. Però que és, o que pot ser, la porta a.

Aquest article es va publicar a algunsaprenentatges

 

Lluís Moregó
Darreres entrades Lluís Moregó (veure totes)
0

Finalitzar Compra