Aquí a Cabrera de Mar els avis empenyen la vida endavant com la cadira de rodes de l’avi: passejant lent i en cercles. Voregen el jardí de casa on l’herba no hi creix, de tan trepitjada, però els arbres hi fan ombra i creua una brisa que frega suau les fulles verdes. S’han quedat per elles tot el verd de l’herba marró. El blau del mar ja no es veu com fa noranta anys perquè ens el tapen, intermitents, algunes cases de la urbanització de sota. I tant hi fa si les parcel·les del besavi es van malvendre, perquè el mar es veu i això és el que compta.

A la tauleta blanca del costat de les cadires, l’àvia ha posat les flors que li van regalar pel seu aniversari i les troba precioses perquè ho són. Un gerro de roses, un altre de liles i flors blanques de les que no en conec el nom. Aquestes coses petites són les que explica a la família quan la venen a veure. Són les lleugeres variacions agradables del camí circular i enrajolat que és la vellesa.

Quan arriben al límit de l’última rajola, l’àvia gira cua cent-vuitanta graus i tornen a començar la volta empenyent la cadira de rodes de l’avi. Ella diu que camina millor i més estable així que quan va sola. De fet, ja no en saben -no poden-, caminar sense l’altre. L’avi, com un nen, col·loca les mans en silenci assenyalant la direcció de la corba en moviment. Quan l’àvia li diu que ara descansem i ens asseiem a la taula rodona, primer remuga, però després li agafa el braç amb tendresa i se l’acosta als llavis per donar-li petons. A mi també m’ho fa, i robar-li un mil·lisegon de somriure quan et mira als ulls i et veu, és un regal.

Els dos m’apallissen al dominó i a construir un projecte de vida i arrels estables. Per golejada. Convivint amb ells, rebent visites i trucades de fills i nets -i vídeos entranyables de besnets jugant a la banyera-, sembla que qualsevol altra tipus d’aspiració pel futur que no sigui formar una família es quedi curta. A la seva època no s’ho plantejaven, però em fa l’efecte que si s’ho haguessin plantejat l’àvia ho hagués tingut claríssim igual. I encara parla de quan va presenciar per primera vegada un bebè recent nascut i buscava forats al sostre per esbrinar per on l’havia entaforat la cigonya -en Manolo, el fill dels masovers que ha acabat sent propietari d’una cadena d’hotels a Amèrica-. I recorda com l’Antonio, el germà menut i mimat de cals Sala, quan no li deia “Quequeu” es referia a ella com a “mama petita”. Així que quan els seus pares van marxar unes setmanes fora i van deixar a càrrec a la seva germana gran, la Joaquima, l’Antonio va sentenciar “perfecte, la Cotita la mare de tots i la Quequeu la meva mama”.

Amb 91 anys sembla que l’àvia els tingui més presents que mai: els records d’infància, els seus germans, els pares. Potser aquesta trajectòria també és circular, i els extrems de vida es toquen en tants sentits com s’aprecia en la vellesa desafortunada. “No pot ser que acabem així”, diu per a si l’àvia quan l’avi fa de les seves rebequeries. I el deu recordar despert, i irònic i fent-la petar de riure. “Ningú en aquest món m’ha fet riure com el teu avi”, i jo penso que hauria d’entrenar per ser més divertit, i ho afegeixo a la meva -darrerament- llarga llista ‘d’hauries’ per ser algú que valgui la pena.

Ells no em jutgen. Els dubtes i inseguretats d’un jove(?) de 26 anys estan massa fora del seu context i massa lluny de la seva visió com per entossudir-se a aconsellar-li, i els queda massa poc temps com per malgastar-lo en no estimar. Així que estimen, i acullen, i jo ho aprofito ara que el que tinc és temps i tot d’incerteses menys una: que els trobaré a faltar quan ja no hi siguin.


Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: algunsaprenentatges

Sobre l´autor

Web | Més articles

Escric per recordar, per agrair i no perdre de vista el que importa de veritat. Si ho tinc present, la resta fa baixada. El millor que he fet en 22 anys de vida ha estat envoltar-me de les persones amb qui he decidit compartir-la.

0

Finalitzar Compra