Vuitanta-nou

He crescut creient

que la meva vàlua depenia

del que aconseguia.

I doncs, m’he tornat algoritme.

Una màquina cega

que optimitza

els copets a l’esquena,

el reconeixement

dels qui m’estimen.

Un pilot d’aviació que s’estimba

una i altra vegada

contra la mateixa muntanya

fins que caigui l’allau

d’èxit que se’m prometia.

Quan s’acaba l’eterna

acumulació de raons

per merèixer l’Amor,

la Llibertat definitiva?

vuitanta-nou reposa sobre

la meva mà cansada

d’intentar-ho tantes vegades.

Just en aquest instant

-en aquest precís instant-,

i puc ser tan ruc de no

prendre-la com una resposta

sagrada, i absurda i per

cagar-se de riure?

És ella que escriu el poema,

i que m’estima sense

comptar-ne les paraules.

Quasi dos infinits invertits

com dues ales d’ocells

que volen, i existeixen i Són

mereixedors de Tot

només perquè Són,

i canten.

Quant dolor,

tota l’autodestrucció

a la cerca de respostes

que estaven des del principi

als palmells de les nostres mans.

I quant vertigen no saber.

Haver-ho provat del dret i del revés,

per tan sols acabar adonant-se

que la vida és un buit nou

rere un altre, rere un altre.

Un abisme, una oportunitat,

un dau a l’aire. Un joc

sense regles, i ens van vendre

que en tenia, i ens ho vam prendre

seriosament perquè estem fets

d’esforç, de voluntat, de disciplina.

Quines eines més boniques,

i quant de mal utilitzar-les

en contra de la vida.

---