«Necessitem respirar la veritat de les bones històries: històries que construeixin, no que destrueixin; històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar junts»
«Una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments amb tendresa; (…) que reveli l’entreteixit dels fils amb els quals estem units els uns amb els altres».
Estic totalment d’acord amb aquestes afirmacions del papa Francesc. Fan part dels primers paràgrafs del seu missatge amb motiu de la 52a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. En un món cada cop més digital i enxarxat, enguany el papa Francesc sembla que reflexiona amb paper i ploma per centrar l’atenció dels comunicadors en la narració, en el relat, que es diu ara, perquè la vida es fa història, així diu el papa Bergoglio.
Un exemple d’aquests fils entrellaçats que teixeixen les nostres vides.
És dilluns, l’últim dilluns del mes de gener. De xifra, 24, festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. Aquest bisbe, que va viure a cavall entre el segles XVI i XVII, va ser un escriptor que es va distingir per comunicar la seva veritat amb elegància i sense ferir ningú; ho feia amb tanta delicadesa que ningú no se sentia molest. No buscava la polèmica, sinó la transmissió dels coneixements de l’Evangeli cristià.
Cada any, el missatge del papa per la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials es fa públic en aquesta data i tan bon punt surt a la llum començo a llegir-lo: de seguida m’encanta, com ja us he dit.
A la tarda, m’arriba a les mans un llibre: Chema Postigo. El hombre que hizo volar su corazón. La il·lustració de la portada és simpàtica, em fa recordar les mil i una nits… Miro la contraportada i veig que es tracta de la vida d’una persona, «extraordinàriament ordinària», o, en paraules del seu nebot, «el més gran de totes les galàxies». De seguida, al meu cap, s’estableix la connexió, entre el missatge del Papa i el llibre que tinc a les mans: «una narració humana, que ens parli de nosaltres i de la bellesa que posseïm», diu també Francesc.
A la nit, ja al llit, em disposo a començar la lectura i em conquisten les primeres pàgines. D’això es tracta, en una bona narració: de crear expectativa, d’anar dosificant l’emoció perquè vagi agafant l’atenció del lector, d’avançar alguna coseta i tornar enrere en el fil conductor… De fet, comencem pel funeral del protagonista, Chema Postigo, fa quatre dies, com aquell que diu, o gairebé tres anys, al peu de la lletra: 3.500 persones omplen l’església de Santa Maria del Mar el 8 de març de 2017 per dir-li el darrer adéu a aquest pare de família amb divuit fills. Després, coneixem la seva família d’origen i la seva infantesa, joventut, estudis i treball, el seu matrimoni… Amb un esperit molt generós, sempre va viure pensant més en els altres que en ell mateix i les pròpies sofriments, i per això, va fer volar el seu cor.
Són només unes pinzellades del que he anat trobant, pàgina rere pàgina, en aquest llibre que s’ha quedat a la tauleta de nit per un temps.
«Perquè ho puguis explicar i gravar en la memòria». Aquest verset de l’Èxode és el que ha triat el papa Francesc per donar títol al seu missatge. I sembla també que expliqui la motivació de Jaume Figa Vaello, en escriure la biografia de Chema Postigo: per recordar i explicar una vida que es mou entre l’exemplaritat i la normalitat. Enhorabona pel resultat!
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…