Per a mi, i potser per a molts dels qui llegiu aquest article, la vida és de color rosa.
És una manera de dir, és clar. No vull dir que sigui una vida entre boles de cotó fluix. Cada dia laborable he de matinar, perquè, per sort, tinc feina estable. No tenim a casa algú que ens ajudi a fer feines, però gràcies a Déu, tenim casa i llit, i calefacció.
Són coses que penso sovint quan a les 7 de matí vaig cap al metro per arribar a la feina, i veig una o dues persones al caixer automàtic amb un matalàs esparracat i uns farcells.
Per a altres, la vida sembla que és en blanc i negre. I més negre que blanc, si alguns estan disposats a creuar el mediterrani en una mena de closca de nou… De vegades, els colors de la vida es tornen foscos, perquè una malaltia o la mort d’algú proper arriba abans d’hora, sense que ningú la convidi, i els projectes o els somnis s’esvaeixen deixant buidor.
Amb aquest panorama, hi ha gent que em dóna lliçons de vida, perquè la viu en color verd esperança. El punt cromàtic de partença, pot ser qualsevol de la paleta del pintor, però, no sé com dir-ho, serà que porten unes ulleres verdes…, serà que destil·len des de l’interior un component instintiu de supervivència, de confiança més enllà de les dificultats, de superació… serà una fe sòlida i un do especial per viure tot tipus de circumstàncies… el cas és que traspuen i encomanen esperança.
Volent o no, amb les persones amb les quals ens relacionem, anem endavant “en cordada”, és a dir, ens influïm, ens afecten les nostres accions, per bé i per malament… I els qui tenen aquest tarannà esperançador, ajuden, i molt, els altres. Jo dono gràcies per la gent que viu la vida en verd!
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…