Un amic a la feina

Tu imagina’t

aixecar-te cada dia

per dutxar-te i vestir-te i

esmorzar ràpid alguna cosa

i rentar-te les dents per no perdre

l’autobús, el tren, el metro, el tramvia,

o estalviar-te la retenció si vas amb cotxe,

o que quedi alguna bicicleta a la parada

si tens la sort de poder pedalejar a la feina.

Arribar-hi amb cara de son i fer-te el cafè a la màquina;

obrir el correu, revisar trucades, preparar-te per la presentació

important que portes preparant de fa unes setmanes.

Que surti bé o malament o tant hi fa i avançar en la llista de tasques:

negociar un acord, parlar amb un client, un treballador; solucionar

un problema per dedicar-te a un altre. O ser proactiu amb un projecte

que t’engresca, i pensar-lo en unes notes, i convertir-lo en un power point

xulo, i que a Marketing se’l revisin i et diguin que els hi agrada. A tot això

ja s’han fet les dues; treure el tupper de pasta o fer el menú i pescar el mòbil

personal  per revisar els missatges. Mig mirar les fotos de les xarxes, grups de whatsapp,

i pensar en què faràs amb totes aquestes persones del mòbil quan surtis a la tarda.

Una mica de soneta, ara faries una becaina; vinga va dues hores i cap a casa. Baixar els

pendents de la bandeja d’entrada; una videotrucada agendada, l’imprevist que no esperaves,

apagar el foc, es fa l’hora, quinze minuts de tancar uns assumptes i marxes.

Tu imagina’t tot això

cada dia, del matí a la tarda,

de dilluns a divendres de cada

setmana de cada mes de cada any fins

que et jubilis, amb sort, cara als seixanta.

I va, posem que fent tasques que en el fons

t’agraden, que se’t donen bé, que et són valorades.

Que et permeten no patir a final de mes, tenir una

casa bonica, menjar fora els caps de setmana.

Tu imagina’t tot això envoltat de

persones que sí, que són maques,

però que tampoc us importeu gaire.

Que et cauen bé, que hi sou cordials, però que no hi comparteixes

els problemes de casa, les alegries dels dissabtes, les bromes dolentes,

les celebracions innecessàries. Tantes hores, de tants dies, de

tantes setmanes, que sumades fan mesos i anys i dècades, mentre us

neixen els fills, i se us moren els pares, i s’esdevenen la fi i el començament

de noves etapes. I tantes estones respectuosament ordenades en el calaix

del només companys de feina, tractant temes que no importen a la llarga.

Tantes, tantíssimes, hores malaguanyades. I tants els que cometen la temeritat

de no tenir-hi un bon amic, una bona amiga, a la feina. Per estimar-se, coi.

Sense formalismes. Que és el lloc on més temps hi passem els dies normals, que,

fes els comptes, són la majoria. Un terç ben bo de les nostres vides.

---

Aquesta entrada ha estat publicada al blog de l’autor: algunsaprenentatges