Creixen en silenci els xiprers,
i els segons fins respondre
les preguntes d’ara, que ja
no em són evidents.
L’abundància dels grans de sorra
que abans eren platja
s’ha tornat desert i dunes
sense mar ni horitzó.
Ja no faig fotografies
ni escric poesies, i em
pregunto com tornar,
si no hi veig res endavant.
I m’ho pregunto en silenci
sabent que em manca
tant la força per seguir
com per prendre-hi mesures.
Que estic encallat enmig
de mi i les dunes, d’un
projecte en runes que
no soc jo, però que és
més que res.
Tant de bo no em fes tanta por
equivocar-me del tot.
Aquest poema ha estat publicat en el blog de l’autor: algunsaprenentatges
Sobre l´autor
Escric per recordar, per agrair i no perdre de vista el que importa de veritat. Si ho tinc present, la resta fa baixada. El millor que he fet en 22 anys de vida ha estat envoltar-me de les persones amb qui he decidit compartir-la.