Creixen en silenci els xiprers,

i els segons fins respondre

les preguntes d’ara, que ja

no em són evidents.

 

L’abundància dels grans de sorra

que abans eren platja

s’ha tornat desert i dunes

sense mar ni horitzó.

 

Ja no faig fotografies

ni escric poesies, i em

pregunto com tornar,

si no hi veig res endavant.

 

I m’ho pregunto en silenci

sabent que em manca

tant la força per seguir

com per prendre-hi mesures.

 

Que estic encallat enmig

de mi i les dunes, d’un

projecte en runes que

no soc jo, però que és

més que res.

 

Tant de bo no em fes tanta por

equivocar-me del tot.

Aquest poema ha estat publicat en el blog de l’autor: algunsaprenentatges

Lluís Moregó
Darreres entrades Lluís Moregó (veure totes)
0

Finalitzar Compra