Viatgem per tenir excuses per empalmar sobretaules. Caminar carrers bonics de ciutats desconegudes per comentar la jugada amb un, iniciar un debat amb l’altre, que s’apuntin els del costat i tornar a aturar-se a una cafeteria. La convivència com excusa per (re)conèixer-se, recuperar bromes, rememorar la història conjunta que ens uneix i construir-ne de nova. Dosis d’escalfor nostàlgica i frescor d’experiències inèdites, viatges dins de viatges, hàbits que a tots ens encaixen però que abans ens haguessin semblat estranys, perquè evolucionem i passem pantalles amb la sincronia de pertànyer a la mateixa generació. Riem, riem molt. Sempre se’ns ha donat bé jartar-nos, posar-hi humor, ser diana dels dards que ens llancem amb carinyo pel bé col·lectiu de la carcajada. I saber no apretar quan a un se’l veu rallat perquè no arriba la pizza però ja l’ha pagada sense voler, perquè els botons estan molt a prop l’un de l’altre. Inventem expressions, creem jerga compartida i un vocabulari que ens vincula i ens converteix en grup d’amics, que parlen el mateix llenguatge malgrat les diferències. Tot i que tenim sort d’estar fets de la mateixa pasta, la mateixa massa mare. De famílies que ens han estimat, i d’infàncies i adolescències d’haver(nos) triat bons amics. Som paios amb bon criteri, i un context que va propiciar-lo, i que vam tenir la pirula de que ens col·loqués a la mateixa escola.

Els camins des d’aleshores han anat divergint, uns som més així i els altres més aixà, però tots tenim bastant clar com som i que val la pena tronxar-nos de les nostres dèries i dir-nos les coses maques que aportem a la cocktelera. El que sap tocar molt de peus a terra, ubicar on són els extrems i plantejar reflexions que són clicks que obren noves pantalles, per jugar salvatge amb tot el que queda entre mig i riure molt (molt) en veu alta. El que fa obres d’art amb maletes i ordena i col·labora i posa la iniciativa quan tot fa mandra, i te la cola doblada amb l’elegància aquella que el converteix en el gendre que volen tots els sogres. El que va al rescat quan un s’entrebanca, et porta la farmaciola i t’aixeca amb paraules positives, i controla que tothom estigui a gust i bé i aquesta caring nature que tant el caracteritza. El que és sí per defecte, sumador per tendència i desposseït de preferències perquè el joc d’equip és el que sap que importa, la paraula agradable i bondat feta persona. El que és tribuneru fill de la tradició i acaba per jartar-se de les seves rigideses que no ho són tant, que va a la seva i que observa els debats des de segona fila però que fitxa per la porta gran amb aquest somriure trapella de quan gaudeix amb pure haze i l’aire que inhala. I el del focu que posa la ràdio quan s’enxixa, que obre les portes de bat a bat sense que ningú li hagi demanat però que reparteix contingut que alimenta aquestes sobretaules que tant ens agraden. I que vertebren i que són la raó de ser del viatge, la gasolina que manté els vincles. Els primers primeríssims que vam escollir, amb excel·lent criteri, fora de casa. La família que no ens va venir donada. Vam tenir molta sort, tots nosaltres, dues vegades.

Aquesta entrada ha estat publicada en primer lloc a algunsaprenentatges

Lluís Moregó
Darreres entrades Lluís Moregó (veure totes)
0

Finalitzar Compra